Avui viatgem fins als Estats Units, quasi tocant a la frontera amb el Canadà. A l’estat de Vermont, un dels més petits, hi ha un petit poble de 10.000 habitants, on hi trobem una taradellenca.
L’Aina Alcubierre viu des del mes d’agost al poble de Milton on va arribar-hi per cursar el 4t d’ESO amb l’objectiu de millorar el seu nivell d’anglès. Viu amb una família d’acollida. “El meu cosí fa dos anys va marxar a fer el mateix i vaig decidir que també ho faria en un futur”, ens explica. D’aquesta manera, ha tingut l’experiència de viure fora de casa durant un temps i anar a una High School americà.
Els inicis mai són fàcils. “Quan vaig arribar tenia un nivell d’anglès normal per la meva edat, però no podia entendre ningú perquè parlaven massa ràpid”, destaca. També va caldre adaptar-se a nous hàbits: “Una de les coses que més m’ha sorprès és el seu horari. Ens llevem a les 6 del matí i anem a dormir a les 10 de la nit. Ho fem tot més d’hora”, explica. “Cada dia dino a les 11 del matí a l’Institut i sopo a les 6 de la tarda”. Per això, a vegades succeeixen malentesos: “El segon dia vam sopar a 2/4 de 6, i després vam anar a casa uns amics. Allà a les 9 vaig demanar si ens quedaríem a sopar i se’m van quedar mirant amb una cara…”.
Una de les aficions que ha pogut mantenir als Estats Units és el futbol. Practica soccer amb l’equip de l’institut. “Només vaig poder jugar a la tardor perquè has de jugar a diferents esports cada estació diferent”, explica. “Amb el futbol va ser amb el que vaig gaudir més perquè vam ser campiones de la segona divisió de l’esttat de Vermont. Gairebé tot l’institut ens va venir a animar. Fins i tot, sis noies van utilitzar el body paint per pintar-se el torç de color blau i les lletres de Milton de color groc”. I recorda especialment la tornada: “Vam tornar amb autobús i a l’entrada del poble ens esperava una desfilada amb ambulàncies i cotxes de bombers del poble, i tots els pares amb els seus cotxes pintats per celebrar-ho!”.
Avui, doncs, coneixerem un nova taradellenca als Estats Units:
– Com es veu Taradell des dels Estats Units?
Es veu realment petit i acollidor. Per exemple, jo visc en un poble de 10.000 habitants i la gent creu que amb aquesta població és molt petit i quan els hi explico que el meu poble només en té 6.000 se sorprenen.
– Què és el que enyores o trobes a faltar més de Taradell?
La família i els amics. Aquí tinc molt amics, però no podria substituir mai els que tinc esperant-me a Taradell. I la meva família d’acollida m’agrada, però no és el mateix que la meva família real. També trobo molt a faltar el menjar de la zona, el pernil salat, el fuet, l’oli d’oliva,… Aquí no es menja sa, i especialment la meva família menja molt a restaurants de menjar ràpid.
– El millor lloc de Taradell per tu? I per què?
Crec que és el camp de futbol, perquè m’hi passo moltes tardes amb els amics, ja sigui jugant o només passant l’estona.
– Quina anècdota, tradició o festa et ve al cap de Taradell?
Toca-sons, em va saber molt greu perdre-me’l aquest any, ja que vaig marxar una setmana abans que comencés la festa major.
– Un record de petita?
Amb la meva iaia solíem anar a la font que hi ha davant de la capella de Santa Llúcia quan era petita, i m’encantava anar-hi amb ella.
– Què li diries a un estranger si et demana per Taradell?
Li diria que Taradell és un poble molt bonic situat a prop de Barcelona, petit i acollidor, on la gent és molt amable i simpàtica, i tothom es coneix amb tothom.
– Què exportaries de Milton o els Estats Units a Taradell?
La gent aquí és molt simpàtica i amable sempre que anem a comprar ens demanen “Hi, how are you?” amb un somriure d’orella a orella i m’agradaria que la gent també ho fes a Catalunya. També exportaria les oreo de xocolata i que els adolescents poguessin conduir cotxes amb només 16 anys.
– Quant val un cafè als Estats Units? O altres productes de la zona?
Si et sóc sincera no en tinc ni idea perquè no prenc cafè, però en els 8 mesos que porto aquí no he vist a ningú prendre una tasseta de cafè. Els americans van al “Dunkin’ Donuts” a buscar el seu cafè cada matí, i no és la típica tasseta que he vist tota la vida, és un got bastant gran de plàstic amb una canyeta, al qual pots triar entre moltíssimes opcions de sabors, i el més sorprenent és que s’hi posen gel. D’aquí ve l’expressió de la marca “America runs on Dunkin’”.
– Una tradició o fet que et va sorprendre dels Estats Units?
La veritat és que totes les tradicions m’han sorprès una mica, aquí tot ho fan més gran. La tradició de thanksgiving, el Dia d’acció de gracies, em va sorprendre bastant perquè va ser avorrit, m’ho esperava més interessant. El Nadal va ser molt interessant i bonic, però també vaig trobar a faltar a la meva família, i per Easter, Pasqua, m’ho vaig passar molt bé buscant ous de xocolata amagats.
– A quin lloc de Vermont portaries un visitant?
El portaria a veure els boscos durant la tardor. És preciós el canvi de color de les fulles dels arbres. També el portaria on vaig a esquiar, les vistes són molt boniques des de les pistes, però fa molt fred. Un dia estàvem a -19 graus, i ho vaig explicar als pares, i la seva resposta va ser: “Això és la temperatura del nostre congelador!”.
– Tornaràs a Taradell?
Sí, només he vingut a fer el 4rt d’ESO aquí. Tornaré a casa al 18 de juny.
– Si haguessis de definir amb una paraula Taradell, quina seria?
Família
