Després de conèixer diferents pares i mares i parlar conjuntament dels seus fills, moltes de les coses que acaben sortint en aquestes trobades és que la teoria és molt fàcil, però la pràctica sempre acaba sent complicada.
I què fa que sigui tan complicat a la pràctica relacionar-nos amb els nostres fills?
Com ens agradaria relacionar-nos amb ells i què fem perquè sigui així?
Moltes vegades va més enllà del que volem o ens agradaria. Tots el pares i mares també hem sigut fills i filles, i en aquell moment vam establir una relació amb els nostres pares que d’alguna manera ha anat teixint com ens relacionem amb ells mateixos i amb els altres en el present.
La criança és una etapa complicada i saber que es tracta d’una etapa que, en gran part, el vincle que estableixen els pares amb els fills determina la relació que establiran amb ells mateixos i amb els altres, implica responsabilitat.
Però tot i aprendre què és el que poden necessitar els nostres fills i de quina manera els podem acompanyar en aquest procés de créixer, potser també és important que en algun moment ens aturem, mirem quina és la nostra història i com aquesta a vegades ens complica la tasca d’educar els fills.
A vegades cal fer un repàs, mirar enrere i anar més enllà. Fer una mirada profunda sobre la línia de la nostra vida i com aquesta influencia la nova història que estem construint amb els nostres fills. Potser primer cal mirar endins per després mirar cap en fora.
Us heu plantejat mai com us mostraven afecte? Si eren carinyosos? Jugaven amb vosaltres?
Passàveu temps junts? Us sentíeu acompanyats?
I com es comunicaven amb vosaltres? Creien que era important escoltar el que us passava? Es parlava de les coses difícils o es mantenien en silenci?
Les coses es feien perquè la mare i el pare ho deien o ho podíeu prendre decisions conjuntament? Quan estàveu tristos que feien, li treien importància o us deixaven plorar? I si us enfadàveu, estava mal vist?
Com descriuríeu la relació que teníeu amb els vostres pares?
Preguntes com aquestes són les que obren la porta a qüestionar com el nostre passat pot fer-se present en el moment d’acompanyar les necessitats dels fills.
Potser la tasca més difícil no és acompanyar (que si que ho és també), sinó mirar el nostre passat i veure del que ens han ensenyat què és amb el que ens quedem i què és el que volem fer diferent.
Potser a vegades sentim que hi ha coses que si les haguessin fet diferent amb nosaltres, nosaltres a dia d’avui ens relacionaríem diferent amb els nostres fills. Potser podem buscar la manera de mirar el passat, fer-hi les paus i intentar fer diferent el teu present.
Alba Rosique Reig
Psicòloga i Terapeuta familiar
