Nassos vermells

El recentment desaparegut Carles Capdevila, no es cansava d’agrair i lloar la tasca que realitzen i de retre un senzill homenatge a totes les persones que treballen amb les persones: infermeres i infermers, monitors i monitores, cuidadors i cuidadores, mestres…

L’estat del benestar ha tret de les nostres cases aquelles qüestions quotidianes que fins fa ben poc es resolien dins de l’àmbit familiar. I ho feien els de casa. Més aviat, les de casa. Em refereixo a a la cura de malalts i gent gran, que solia anar a càrrec de la jove, o d’alguna filla.

Els homes no ens hi involucràvem gairebé per res…

A banda dels col·lectius mencionats més amunt, avui dia existeixen gran quantitat de petites organitzacions mantingudes per gent que gràcies al seu voluntariat es possible dur a terme la petita tasca que es van proposar al seu dia.

Acompanyen malalts, a gent gran, organitzen dinars de Nadal per a la gent que viu i està sola i se sent desvalguda, van a fer riure als petits que fan llargues estades a clíniques i hospitals, o dediquen unes hores de les seves vides als bancs d’aliments, o a rescatar persones enmig de la immensitat de la Mediterrània… I així infinitat de projectes i realitats projectades per ajudar als altres.

Us vull parlar d’un d’aquests desconeguts voluntaris, avui.

Es deia Anas Al Basha.

Era educador social, i d’uns 23 anys d’edat. Vivia a la ciutat d’Alep, al nord de Síria. Una d’aquelles ciutats que no sabem situar-la damunt del mapa, i que mentre dinem o sopem, la mencionen als Telenotícies, per què hi ha guerra.

Tot i estar malalt i cansat d’aquella barbàrie, cada dia es pintava el nas de vermell, es posava una llampant perruca carbassa, i un barret groc, coronat per unes floretes de paper i roba.

Així vestit de pallasso, enmig de runa, explosions, foscor, mosques, malalties, fam i tristesa, només volia portar un xic d’alegria, esperança i somriures als nens i nenes que només veure´l, ja reien per sota el nas. No els hi costava gaire. De plorar també que en sabien. I en saben.

Ara també el ploren, a l’Anas.

Un matí, diuen que trist i gris, una bomba l’hi va segar la vida. Una bomba fabricada potser ben a prop de casa nostra.

Ja no durà el nas pintat de vermell mai més. Mentre s’escolava, encara intentava, diuen, fer riure a uns nens refugiats sota la desferra carbonitzada d’un cotxe, i que el miraven horroritzats i plorosos.

De gent com ell, amb nas vermell o sense, per sort n´hi ha molta. S’esforcen per un món millor i més just. No els hi costa res jugar-se la vida i el patrimoni, si és que en tenen, i anar on sigui a posar-se el nas vermell.

Tant s´hi val si és pintat, de goma o de cartró..

Diuen que l’acció més petita, sempre es millor que la més gran de les intencions.

I de bones intencions alguns governants europeus en tenen moltes. Però sobre el paper només. No compleixen el que acorden. I després de llargues reunions, que s’acaben amb uns suculents sopars, s’obliden dels milers de persones que han marxat de casa seva fugint de la guerra i de la barbàrie. Potser estan més pendents de les tones de material bèl·lic que vendrà el seu país i dels incalculables beneficis que això reportarà a les seves arques..

Es veu que el pallasso sense nas vermell es troba indefens, descobert, i té vergonya o por. Posar-se’l i ja tot canvia.

A alguns dirigents no els hi caldria un nas, sinó una bona carota perquè no els hi vegem la cara dura de poques vergonyes i de sinverguenses i roïns, que diria la meva àvia.