Quan llegeixo el recordatori d’en Joan sóc a Mississauga, una ciutat de l’Estat d’Ontario, al Canadà. Un lloc desconegut, però on hi viuen prop de 800.000 persones!
Sóc en un barri fronterer amb la gran i concorreguda ciutat de Toronto Un barri de farcit d’escoles i instituts, un barri de gent treballadora que viu en cases compartides o solitàries amb jardinet i porxo i algunes amb pati al darrera.
I és que, el bateig viatger de la família, el fem en aquest país de països on Quebec té una personalitat catòlica tan forta com protestant és Ontario.
Passar d’un a l’altre és com passar de França a Alemanya. Tot és gegant i Canadà és més Europa que Espanya, per fer odioses comparacions que permetin entendre la diversitat d’aquest monstre que ens acull.
A Mississauga vivim en una vivenda particular d’un barri tranquil, comprem a les botigues de l’entorn, anem als parcs infantils on juguen els nens dels veïns i aprofitem per passar per la piscina del barri on podem copsar la diversitat d’origens d’aquesta terra d’acollida. Heu vist mai com es banyen les dones amb burka? Doncs aquí és habitual que ho facin entre gent de totes condicions i amb total normalitat.
La nostra és una manera de viatjar, de fer vacances sense presses per veure monuments, deixant-se portar pels veïnats, vivint d’altres vides i d’altres realitats.
És aquella manera de viatjar que teníem quan anàvem en solitari o quan vam ser parella. És aquella manera de viatjar que, com va fer una veïna, et fa aixecar del seient de l’avió quan es vulneren els drets més bàsics, l’essència, de les persones.
És una manera, ara que som al remenut poble de Dwight, d’allunyar-se de casa per omplir-se d’aire i tornar a casa més ric i divers que abans.
Ara ens n’anem de ciutat cap als poblets, anem sense presses i amb la voluntat de viure noves vides, de ser un veí més de Dwight, un poble que, com Mississauga, és més enllà de Calaf.
