Títol: La memòria de l’arbre
Autora: Tina Vallès (Barcelona, 1976)
Editorial: Llibres Anagrama
Any: 2017
Pàgines: 128
Llengua: català
Sinopsi: “Em puc posar content?” No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla.
Crítica literària (Núria Martínez):
Reconec que a la meva llarga llista de “llibres pendents” hi havia un parell de títols de la Tina Vallès, però que encara no havia llegit res d’ella. Va ser quan dues amigues van posar-se a parlar d’aquesta petita joia, en una xarxa social, quan vaig decidir buscar-lo a l’ebiblio. El vaig començar a llegir de seguida i ja no vaig poder parar fins a acabar-lo.
‘La memòria de l’arbre‘ és la història més dolça, tendra i trista que he llegit darrerament. Un d’aquells llibres que et sedueix per la senzillesa de la seva narració i per la profunditat del que et conta; que et remou records, vulguis que no; que et transporta a la infantesa i t’apropa a la vellesa, fent que viatgis, amb el cor encongit, pels anys d’entremig, pels de la maduresa de l’adult. Un viatge al llarg de la vida, i sobretot de la memòria, o de les memòries, perquè segons ens diuen els protagonistes, i jo hi
estic completament d’acord, en temin dues: la memòria dels records i la del cor. Dues memòries que es complementen.
La Tina Vallès té el gran encert d’escriure el llibre en primera persona, en la veu d’un petit narrador de deu anys: en Jan. És ell qui amb la seva mirada innocent ens portarà de la mà pel llarg viatge de la vida i dels records.
En Jan i l’avi Joan, un binomi difícil de separar. La candidesa de qui té tota la vida pel davant en contraposició de qui veu com la vida vol prendre-li el seu bé més preuat: la memòria. Tots dos comparteixen un món ple de passejades, arbres i lletres amb més
significat del que sembla. Un univers propi que el Jan vol preservar i no deixar entrar a ningú, és seu, d’ell i de l’avi, aquest avi que té una “o” que ell no té i que no vol que l’avi li doni mai ja que la conquesta d’aquesta “o” vol dir una renuncia massa dolorosa.
Ells dos s’entenen amb preguntes sense resposta i respostes sense preguntes. Contestes que moltes vegades en Jan no vol, però que les rep. I són aquestes converses, plenes de complicitat, les que ens van dibuixant el camí per on transita la seva relació i que tindrà, com no podria ser d’altra manera, un arbre com a fil conductor: el desmai de l’avi a Vilaverd.
Tina Vallès ha estructurat ‘La memòria de l’arbre’ amb onze parts, d’onze capítols cadascuna d’elles. Capítols minimalistes, n’hi ha que no arriben a la plana, que ens expliquen l’essencial sense palla, sense elements decoratius, les paraules justes —poques i ben triades— per expressar el que vol dir, i colpir-nos plana a plana.
L’autora crea uns personatges propers i familiars, —a qui tots podem posar cara ja que no deixa de ser gent a qui segur que coneixem— i els fa viure una situació que malauradament comença a ser força habitual en moltes famílies. I és amb senzillesa, i sense caure en el sentimentalisme ni en el dramatisme, que ens parla de com la malaltia de l’avi, no es diu n cap moment el nom però no costa gens discernir quina és, impacta en el nucli familiar i els canvis que s’han de produir.
