Avui he somiat

Avui he somiat. Us ho explicaré amb pèls i senyals perquè ha estat d’aquells somnis que et queden gravats a la ment de tan reals i viscuts que semblen.

Avui he somiat que passava per davant la Delegació del Govern espanyol a Barcelona. Un espai que últimament està altament protegit amb tanques a manera de murs inabastables i amb no menys de 20 agents de la Policia Nacional en un dia normal, armats i acuirassats, fent-la petar.

Avui he somiat que, com a expert jugador de l’Street Fighter de la consola, saltava la tanca amb agilitat i fent gala del cop de puny del personatge Ryo (aquells que hi vau jugar ja sabeu a qui em refereixo) feia un parell de ‘haduken‘ (cops de puny) a dos agents a qui havia insultat abans. De sobres és llegendària la meva fama i el meu potencial de lluitador, davant de dos insignificants agents que no han estat mai entrenats al 100% per al combat i la defensa física.

Avui he somiat que la meva atrevida fita era plasmada en tots els mitjans de comunicació a base de titulars favorables com “Un jove català agafa la baixa per culpa de l’agressió de dos agents de la Policia Nacional”, malgrat que els dos agents, sense cap altaveu comunicatiu, afirmaven que els agredits eren ells.

Avui he somiat que era el ‘puto amo’ del carrer perquè rebia suport de ministres i polítics que consideraven que havia fet ús de la força de manera proporcional. I que, com que estic del costat de la raó i la veritat, podia usar la meva força física, i si cal alguna porra, per fotre el que em donava la real gana. Total, si algú es queixava diria que m’havien fet agafar la baixa per treure la porra a passejar.

Avui he somiat fins que ha sonat el despertador i, un cop despert, he vist que no estava somiant. La realitat era així, però a la inversa. Policies usant la força de manera immune i apareixent als diaris com a víctimes dels ciutadans pacífics. Policies armats i entrenats pel cos a cos que estaven de baixa per agressions de dos joves que, segur (m’hi jugo el que vulgueu), no han pegat mai a ningú. Policies emparats per una maquinària estatal capaç de mentir i enviar als diaris fal·làcies per presentar les víctimes com a agressors. Amb ministres donant-los suport i capaços de qualificar imatges d’agressions com a ‘fake news‘ (muntatges).

Una realitat on hi ha gent que pensa que la seva mentida es convertirà en la veritat de tothom. I que pensa que la gent som tontos, presentant dos joves desarmats com els agressors de policies armats, protegits amb tanques, acuirassats i amb clara majoria d’efectius.

Quan m’he despertat d’aquest somni i he vist la realitat he pensat que només hi havia una explicació. Els taradellencs, i els targarins d’adopció, estem fets d’una altra pasta. Estem entrenats magníficament perquè tenim un EAS (Espai d’Aigua i Salut) que ens ha donat poders especials, ja que amb una única mirada o un simple ‘Fora d’aquí’, els agents de Policia Nacional ja agafen la baixa.

Avui he vist que els taradellencs som els putos amos. Perquè amb una asseguda en un camp de futbol en tenim prou per sortir als Deportes d’Antena 3. No ens cal ni fotre un gol.

I el millor de tot, avui quan el somni s’ha acabat pel so del despertador, per una vegada en recordo el final. Es tancava amb una paraula feta realitat: ‘Llibertat’.