Ha passat un mes des del referèndum. Fa un mes que 3.433 taradellencs van votar sí i només 63, no. Fa un mes que el 97% dels votants de Taradell van reclamar una Catalunya independent. Fa un mes d’una votació mai vista per impedir que requisessin les urnes. Fa un mes que hem passat dels crits de “votarem” a “hem votat”. Fa un mes d’una repressió brutal per part de l’Estat espanyol. Però, un mes després i, ara mateix,
no us sé dir per on passem.
Vivim a la República Catalana o seguim en una comunitat autònoma? El mateix Parlament que divendres va declarar la independència per què ara assumeix la dissolució forçada per Mariano Rajoy? Puigdemont continua sent el president? És
president a l’exili? És el primer president de la República Catalana? El 21 de desembre, què faran els partits independentistes? Si es presenten a les eleccions, com justificaran anar a unes altres autonòmiques? L’ANC i Òmnium quin full de ruta seguiran? Fins quan estaran a la presó els Jordis? I, en tot plegat, quin paper juguen els Mossos?
Els últims dies han estat molt estranys. Fa més de tres dies que el Parlament va declarar la independència, però no hi ha una eufòria desfermada. Ni tan sols hi era divendres a la tarda-vespre després de pair el moment històric de les 15:27h. On és la solemnitat que exigeix una declaració com aquesta? Ni Carme Forcadell ni els primers discursos de Puigdemont i Junqueras van exhibir l’èpica que tots imaginàvem en la proclamació de
la República Catalana. Massa preguntes i poques respostes.
En plena era de la comunicació, en què estem acostumats que les informacions volin, calen explicacions, perquè ens les mereixem. Ens les mereixem els gairebé 2.300.000 votants que l’1 d’octubre ens vam mobilitzar, alguns dels quals posant en risc la seva
integritat física. D’acord que els dies previs al referèndum també hi havia molt secretisme sobre on eren les urnes i com arribarien. Però teníem la certesa que l’1 d’octubre votaríem. Ara, ens demanen calma, paciència, perseverança, perspectiva… però no hi ha cap resposta clara. Quan la gent ha estat el principal motor del procés, el silenci d’aquests dies genera molt nerviosisme, i més en feus de l’independentisme, com Osona. I els últims dies han passat massa coses que no s’han explicat.
Un mes després, l’únic que no ha canviat és la repressió de l’Estat. Un més després, l’unionisme continua igual o més unit. Un mes després, els crits de “votarem” ja no els clamen els independentistes, sinó els unionistes amb el 21-D a l’horitzó. Un més després, es confirma que la violència mai ve del sector independentista.
Ha passat un mes i tinc la sensació que no sabem cap a on naveguem. Molt em temo que tornem a ser en una altra setmana històrica. Una altra i, en aquesta, literalment, hi haurà castanyes.
