El darrer article que vaig publicar en aquesta secció, el passat 25 de juliol, el vaig titulat nassos vermells.
Avui que re-emprenc aquesta humil col·laboració, també em referiré a un nas vermell.
M’explico.
Com tots sabreu el dia 21 de setembre la Guàrdia Civil va ocupar la seu del Departament de Finances i va detenir a varis responsables polítics.
En protesta per aquest fet, milers de persones es van concentrar als seus voltants, a la Rambla de Catalunya, cantonada amb Gran Via de Barcelona.
Com a conseqüència d’aquesta manifestació ciutadana, violenta i tumultuosa segons les autoritats i cossos policials espanyols, el president de l’ANC, Jordi Sánchez, i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, junt amb el Vicepresident del nostre
legítim Govern, Oriol Junqueras i el conseller d’Interior, Joaquim Forn, continuen injusta i maliciosament reclosos en presons espanyoles.
En aquest quatre mesos han succeït tal quantitat de fets i esdeveniments, que les meves neurones no donen l’abast per fer-ne una relació clara i precisa.
Van ser moltes les declaracions de persones, d’aquelles anomenades anònimes, mostrant la seva indignació per un nou i planificat atac a la Generalitat. Institució nostrada, amb els seus errors i defectes, però molt més antiga que la Constitución
Española.
També es van produir gran quantitat d’imatges, tant audiovisuals com gràfiques. Quan d’aquí uns anys toqui fer la història gràfica d’aquest darrers temps, ja planyo als historiadors que hagin de fer-ne la tria.
Us vull parlar d’una d’aquestes imatges que segurament heu vist reproduïda o a través de les xarxes socials i, fins i tot, en algun diari de paper.
S’hi pot veure a un membre de la Guàrdia Civil, amb la mirada perduda a l’infinit, mans creuades damunt del corretjam, que suposo devia contenir les armes i la munició corresponent, plantat i obert de cames. està custodiant l’accés al Departament
d’Economia.
I també a un xicot armat amb un nas vermell de pallasso. L’observa amb uns ulls que semblen dir-l’hi:
-Però xiquet, que hi fas aquí? Anem a fer un tallat i un bon entrepà i t’explicaré quatre coses …
Potser per a molts de vosaltres aquest PALLASSO (amb majúscules) que sempre porta el nas a la butxaca per si es troba amb una situació d’emergència, us haurà passat desapercebut.
El seu nom es Jordi Pesarrodona, i ja fa uns quants anys, quinze si fa o no fa, té una estreta relació amb Taradell i amb la Festa del Toca-sons. És membre del grup teatral, o d’animació, Gog i Magoc, de Sant Joan de Vilatorrada.
Curiosament va ser Lluis Puig, el conseller de Cultura, actualment exiliat a Brussel·les junt amb el President Puigdemont i altres tres consellers i conselleres, qui va posar en contacte aquest grup teatral amb la Junta de la Festa d’en Toca-sons de cara a celebrar
el desè aniversari.
Només cal recordar la grua de grans dimensions amb els deu Toca-sons penjats…
Si voleu aquesta és una imatge amable i simpàtica, que no reflecteix el que passava al voltant en aquells moments.
Però la cosa es torça el dia 1 d’octubre.
Milers de catalans fem cua als col·legis electorals per dipositar el nostre vot. Ja a primeres hores del matí podem veure en directe com forces policials i militars, fent ús d’armament prohibit a Catalunya, i a cops de porra indiscriminat, i amb una sobreactuació violenta contra les dones, arrossegant-les pels cabells i en algun cas arrancant-los la roba, amb una agressivitat sense mesura contra tot aquell que gosés posar-se davant de les urnes per protegir-les.
Tornem a sentir sensacions i emocions ja endreçades feia anys, fem un retorn al passat més remot.Hi ha hores de gravacions, que alguns mentiders patològics i manipuladors no dubten de qualificar de falses, i de negar el mil i escaig ferits atesos pels serveis mèdics.
Doncs entremig d’aquesta munió d’imatges aterradores, tornem a trobar al Jordi, ara sense nas de pallasso, defensant un dels col·legis del seu poble, d’on es regidor, envoltat per un grup de guàrdies civils, rebent cops per tot arreu. Este es el pallasso, es
pot sentir enmig del xivarri. Després el plany de dolor, i de ràbia per la pretesa humiliació del Jordi Pesarrodona, pallasso i regidor, fa mal de veure i de sentir.
És la concreció i el resultat del “A por ellos”, que tant agrada i tanta gràcia fa a alguns.
Cada cop que veig questes imatges, ja procuro no veure-les, se m’encén la sang i no puc evitar el plor i la ràbia. I em ve al cap la cançó “el jorn dels miserables” que semblava oblidada però que el fets dels darrers quatre mesos han fet aflorar de nou.
Van ser milers els que aquell dia van rebre per tot arreu, només per voler votar i defensar unes urnes que no van saber trobar previamenti la seva ràbia i frustració es va esbravar repartint llenya a tort i a dret.
A Taradell, jo vaig viure tres falses alarmes de l’arribada de les forces policials. Per sort no es va produir cap incident.
En vaig quedar perplexe al veure com dotzenes de persones, sabent el que els hi podia passar si arribaven, es van posar davant les taules per protegir les urnes i les paperetes. I el que és més important, que no es podien ni endur ni requisar, la nostra veu, la veu del poble.
I veient i sentint el llenguatge més propi d’un sumaríssim d’urgència dels anys 40, i les tàctiques militars ja utilitzades a les guerres de Filipines, Cuba i el Nord d’Àfrica, em torna a venir el dubte que fa temps arrossego.
Mai he pogut esbrinar si als mestres republicans els depuraven i afusellaven per republicans o per mestres…
I als pallassos? Per republicans o per pallassos?
Sepharat no ha entès res encara, em sembla.
Josep Miret
*Dies enrere va morir el coreògraf Manuel Cubeles, gran defensor de la cultura catalana, sobretot de la dansa i els esbarts, a qui podem atorgar part del mèrit de la Festa d’en Toca-sons.
