Títol: Contes per a les nits de lluna plena
Autora: Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959)
Editorial: Editorial Apostroph
Any: 2018
Pàgines: 116
Llengua: català
Preu: 10 €
Sinopsi: Homes llop, bruixes, gats negres, ratpenats, fantasmes, princeses, vampirs, dimonis, suïcides, assassins, botxins. ‘Contes per a les nits de lluna plena’ és un complet inventari de la flor i nata del fantàstic terrorífic més essencial.
Crítica literària (Núria Martínez):
Tenim entre mans un llibre que és una petita delícia. Un cuqui llibre, tal com el va definir l’autora durant la seva presentació. I és ben cert. Apostroph edicions i propostes culturals, ha creat una petita (per extensió) joia; una edició acurada, treballada i cuidada
fins a l’últim detall: de tacte suau, amb una combinació de vermell, blanc i negre; amb un interior esquitxat de petites il·lustracions força representatives i amb l’afegit de ser també un audiollibre —podem accedir a la web o mitjançant el codi QR que hi ha al seu interior— que només fa que rematar un treball excel·lent.
La teatralització dels textos, gràcies a la gent d’En Veu Alta, dóna la profunditat i la dimensió d’aquells serials radiofònics que enganxaven a les generacions anteriors —ara entenc per què! És brutal poder sentir tots els efectes i no només imaginar-los: el llamp, el tro, el vent, la pluja, el miol d’una gata…— i et fa sentir al mil per mil cada paraula, cada sensació… posant-te la pell de gallina. Poder escoltar-los al mateix temps que els llegeixes és un plaer.
El recull es compon de vint-i-tres contes que l’autora ha anat escrivint al llarg dels anys. Recopilats en dues parts. A la primera trobem històries fosques, crues, inclús diria que alguna d’elles té un deix amarg, per les que desfilen personatges de l’imaginari fantàstic terrorífic de tots nosaltres. Estan tractats de manera seriosa i amb rere fons de justícia poètica, tal com els hi escau. Llegint-los ens adonem que l’autora sent fascinació per aquests éssers marginals, temuts massa vegades, i la seva predilecció per l’home llop queda patent un cop més, els qui la coneixem ho sabem prou bé.
La segona part està tractada amb un to més irònic, humorístic, desmitificant a les pobres criatures de la foscor, actualitzant les seves aventures —lògicament si han sobreviscut en l’imaginari popular al llarg dels anys bé deuen viure situacions prou actuals i
conegudes per nosaltres, no?—. I ho fa d’una manera divertida, que arrenca un gran somriure amb la primera de les històries, que componen aquesta segona part, i que ja no ens abandonarà fins al final de llibre. Creieu-me si us dic que en alguna ocasió exclamarem alguna cosa semblant a: ai, pobre!, sense deixar de somriure i inclús riure.
Aquesta vegada em costaria molt, per no dir que em seria impossible, dir quins són els relats que més m’han agradat, ja que tots ells m’han captivat. El que si diré són els personatges que m’han enamorat: una bruixa que conviu amb dues gates i una oliva bòrnia negres, i un petit dimoniet. Són els protagonistes dels quatre primers contes de la segona part i creieu-me que enamoren, tant per com l’Anna Maria ens els presenta com per les divertides (quasi absurdes) situacions que els toca viure.
