Crítica literària: ‘El clan de sa Ràpita’ de Montserrat Espallargas

Títol: El clan de sa Ràpita

Autora: Montserrat Espallargas (Barcelona, 1964)

Editorial: Pagès editors

Any: 2018

Pàgines: 144

Llengua: català

Preu: 14 €

Premis: XXVIè Premi Ferran Canyameres de novel·la, 2017

Sinopsi: Al campus de la Universitat de les Illes Balears, tres vicerectors troben el cadàver del seu rector. El cos, esquarterat, el localitzen els tres homes entre unes mates del campus, és un esquelet més camacurt que l’originari, amb els cabells més rinxolats que l’originari. El rector, en Colau Grimalt, era un intel·lectual sòlid, un físic reconvertit en informàtic per les exigències del temps, un home de gran vitalitat acadèmica, que rendia culte a la veritat i als principis de l’objectivitat. Una consigna de la revolució del maig francès del 68, l’ennui est contrerévolutionnaire, sembla que va tenir poc o molt a veure en la seva mort. Del que va passar o no va passar en aquesta desaparició en parla la història d’El Clan de Sa Ràpita.

Crítica literària (Núria Martínez):

A principis d’aquest any, l’editorial Pagès va treure una nova col·lecció de novel·la negra, ‘Lo Marraco Negre‘, el segon número de la col·lecció és, el vint-i- sisè premi Ferran Canyameres de novel·la, ‘El Clan de sa Ràpita‘.

L’acció, que se situa a la localitat mallorquina de Sa Ràpita, té el seu punt de partida amb la mort del rector de la Universitat de les Illes Balears, un home que havia participat en el maig francès del 68 i que d’inici tot a punta que aquest període històric pot tenir a veure amb la seva mort.

Montserrat Espallargas se servirà de cinc veus narratives en primera persona; cada una d’elles correspon a un dels protagonistes: els tres vicerectors de la Universitat —Antoni Maria Ballester, Guillem Mas i Bernat Sánchez— així com les de la dona i l’amant del rector, Aina Pons i Lina Dureta. Tots cinc aniran, capítol a capítol, narrant els fets de la nit en què va morir en Colau Grimalt i la relació personal que cada un d’ell tenia amb el finat. De manera que el lector es podrà fer un retrat de com era el rector i potser s’endurà més d’una sorpresa.

Un dels grans encerts és la gran diferència que hi ha entre els diferents narradors, cada un d’ells té una forma força particular d’expressar-se i fa servir una sèrie de falques que fan que els reconeguem de seguida: des de el “no sé, no sé no sé…” de na Lina a les frases intercalades amb anglès d’en Guillem passant pel “dos, tres, quatre? Probablement quatre” de n’Antoni. Diferències que ens ajuden a anar perfilant la personalitat de cada un d’ells.