Aterrem de nou a Taradell en mode orgull de vila. Hi portem velles amistats, d’aquelles d’olivera arcana. Les portem per mostrar-los la calma que, de ciutat estant, desprèn el país. El cel ens mostra aquell espectacle de ponents i llevants que engreixen nuvolades preparades per esventrar-se al nostre Matagalls.
Foc a terra. Calçots comprats camí de missa; carn de la granja veïna; vi de les vinyes que hi ha camí de Panedes; i la resta… d’aquell súper del centre del poble on, tot comprant, comprant, pots trobar-hi un gran escriptor i un savi arxiver de la Catedral de Barcelona.
I és que Taradell, vulguem o no, va creixent, creixent, però sembla que no acabi de perdre llur dimensió humana.
Aquell dissabte, si algú es quedava amb gana, podia apropar-se a Can Costa i alimentar-se amb menjars d’arreu del món, però cuinats a casa. No va fer falta. No va caldre, ja que, com sempre, fou llarga la sobretaula.
L’endemà l’avi fill de pagès ens porta fins un d’aquells masos que no són ubicats a Taradell per l’esdevenir territorial dels senyors feudals. I anem un servidor i les dues criatures que em van fer baixar de nou a ciutat, quan ja era, per a mi, terra llunyana. Allà, com sempre, gaudim de la salutació del gos, de la tertúlia d’en Joan i la Carme, de la visita als godaiets i a les vedelles recent nascudes. Allà, també, ens espera un presseguer petit, petit. Un esquitx tot just eixit de la terra que poc sembla que hagi de créixer com els companys de raça que l’envolten.
Eines en mà, l’avi es fa jove davant dels seus nets. Eines en mà, el tiet Joan hi posa la saviesa d’unes mans treballades pel bestiar i els camps. La mossa s’ho mira amb ulls amatents, el menut juga a corre amb la parella de cans que ens acompanya.
En acabat, el presseguer viatja com les persones. Pocs quilòmetres separen la casa on va eixir de la casa on, si tot va bé, donarà, com deia la cançó, fruit abundós.
Aquí si, el menut i la pubilla, eines en mà i avi cofoi, pica que pica, fan el ventre on arrelarà el jovencill nouvingut.
Dos cirerers i una perera
fa anys que donen fruit.
Ara tenen un presseguer
que encara els és menut.
Ha vingut d’una altra màtria,
del mas on fou nascut.
Donem-li la benvinguda
i que, quan pugui,
doni els seus fruits.
