He decidit felicitar en comptes de renyar. O millor, reconèixer en públic i suspendre en privat. Mai no m’havia passat, però tot plegat és tan excessiu, tan execrable, que comprenc un amic
que va deixar de menjar arran de l’1-O: només es podia empassar brou amb galets. Riure per no plorar!
Professionalment m’amoïnen més que mai les notícies falses, o fake news en l’accepció anglesa que està triomfant. En corren per totes bandes, però, malauradament, estan guanyant la partida les generadores d’un odi que, poc a poc, va calant entre aquells que volen mantenir un status quo que d’altres volem canviar.
A més de les falsedats pures i dures, hi ha les exageracions, les notícies enganyoses, les tergiversacions –equivocar-se expressament per fer mal–, les que arriben fora d’hora per
confirmar expectatives del receptor. I és que els administradors de les xarxes socials ho saben TOT de nosaltres, i com més les fem servir més ens trametran allò que “creuen” que ens pot
interessar o convenir, sempre segons el seu negoci.
M’he resistit força a l’ús indiscriminat de les xarxes: no m’agrada el control que desconeguts poden tenir sobre mi. En reconec la utilitat, però em nego a ser-ne esclava. Puc passar mesos sense usar Facebook, ara que torno a viure al meu petit país i per tant puc saber de primer mà què hi passa, però no puc deixar de llegir el diari de sempre. Em dona confiança, encara que sé prou bé les limitacions que tenim tots els professionals del periodisme per arribar a escatir la complexa realitat.
Escrit tot aquest rotllo, l’hauria d’esborrar i començar de nou amb el que volia compartir. Vull agrair als Que no passen de 40, quan el senyal els ho prohibeix i no espanten l’alumnat de les Pinediques que baixa per l’avinguda Goitallops o els que caminen per la vorera de la carretera de la Roca. Són pocs conductors –cada dia crec que hi ha més analfabets o ignorants que no reconeixen ni un simple senyal de trànsit– els que fan cas del senyals, però els he de felicitar. Als altres intentaré renyar-los en privat.
Tanmateix he de felicitar als que passegen el gos lligat i en recullen les defecacions. És evident que la majoria són inofensius i que a tots ens agrada que corrin lliurement però… Em va caure
la cara de vergonya quan un veí sota dels Gegants va contestar-me després de reprendre’l “què vols que et faci pobra criatura”, bé de Déu que era un pobre gos que prou feina tenia a caminar, però n’hi ha que m’espanten molt. I no vull protagonitzar cap mala notícia!
