Quan un va passant els anys diuen que pren perspectiva i que la memòria va substituint al tremp com a eina de percepció de la realitat.
Ves a saber si és cert o no, però a mi em rutlla tot plegat pel cap, mentre em calço ben còmode per gaudir d’un regal d’aniversari com cal.
Tot narinan em venen records de les enyorades sortides del Centre Excursionista, de les solitàries que, per totes bandes, m’havien conduït al plaer del camí i al gaudi del cim i, també, de les aventures viscudes quan la boira fa més màgic el cim on anem anant.
Ara, tot xino-xano, em sorprèn que les cames n’aguantin els pendents i que l’esquena, un xic vinclada pel pas del temps, no es queixi sota pel pes de la motxilla.
El prat segueix ben verd i joliu, però el Pedró conmemoratiu d’aquella festa viscuda llueix com mai l’havia vist. Arranjaments moderns que afinen la memòria.
Jo ja m’hi quedaria per sempre abduït pel vell poema de fa més de quaranta anys i pel record d’una puntada suburbial que sempre em retorna quan arribo aquí dalt:
el dia que yo me muera
no me vengais a llorar
no estaré bajo tierra
soy viento de libertad
La llibertat que traspua aquest indret embruixat i envoltat d’arbres màgics que et conten mil històries i facècies de caminant.
Però el camí encara dura i, tot i que el podria fer a ulls clucs, m’agrada viure la natura en tota llur intensitat. Oi més la d’aquest cim que, generacions i generacions de taradallencs i taradallenques han pujat per totes llurs vessants.
I és que ja sia en temps que, segons els volums d’història de la nostra vila, en feia de límit senyorial, com ara que ens sembla tot molt llunyà, no hem deixat de pujar-hi cercant aire pur, un xic d’esforç i, entre d’altres moments màgics, una nocturna per Nadal.
Ja saps quin és el cim més alt del taradellisme?
