Quan escric aquestes ratlles, fa 236 dies que el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez, són tancats a la presó.
Fa 220 dies que també hi són l’Oriol Junqueras i el Quim Forn. I en farà 79 que Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa també. A aquests darrers dies caldria afegir-hi els 32 dies que van estar tancats (menys la Carme Forcadell) junt a Carles Mundó i Meritxell Borràs en una primera estada.
L’Anna Gabriel és a l’exili des de fa 113 dies i la Marta Rovira ja en porta 79 de dies exiliada.
També és a l’exili l’Arnau, membre del CDR d’Esplugues i la Tamara Carrasco, detinguda per pertànyer al CDR de Viladecans, viu confinada al seu poble, i per sortir fora del seu terme ha de demanar permís al jutjat… Des del 10 d’abril… 61 dies.
Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig viuen exiliats des del 30 d’octubre, 222 dies.
Fet el càlcul elemental. I si no m’erro, porten entre tots i totes 1.499 dies tancats en presons del Regne d’Espanya, 1.424 dies d’exili i 122 dies de confinament. En total 3.045 dies…
No afegiré res sobre els motius d’aquests empresonaments, exilis i confinaments. Veus molt més sabudes i assenyades que la meva ja han dit per activa i per passiva el que molts tenim al pap…
Se’m posa la pell de gallina quan veig la imatge amb les cares dels presos. Presos politics? I tant!
I també quan veig la dels que han de romandre a l’exili. Em costa de creure. És la pura realitat. La d’un Estat, que es defineix com a democràtic, que envia centenars d’agents dels cossos policials a reprimir a una part de la seva població que l’únic que vol fer es
manifestar la seva opinió, votant alegrement i lliure.
Em costa de creure que el llenguatge jurídic, l’estructura dels informes policials, les declaracions de polítics no independentistes, moltes formes d’actuar, alguns procediments… que estem veient i patint aquests darrers mesos, semblin un fotocòpia literal dels centenars de sumaríssims dels anys 1939 i 1940, incoats contra els que varen perdre la guerra, que he pogut llegir i documentar.
Almenys podien haver tingut la molèstia de crear llenguatges i paraules noves.
D’aquesta llista llarga de noms, em vaig adonar dies enrere, que amb la gran majoria he tingut l’ocasió de tractar-hi en un moment o altre durant els darrers anys.
No podria enumerar el número d’actes en que hi han intervingut en Cuixart, en Sánchez i la Carme Forcadell. I en algun d’aquests actes sempre hi he pogut tenir unes paraules, més o menys breus, depenent del moment.
No oblidem que la Carme Forcadell, Presidenta del Parlament posteriorment, va ser la pregonera de la Festa dels Tonis l’any 2015, i aquell mateix any en Quim Forn, aleshores regidor de l’Ajuntament de Barcelona, va venir a Taradell acompanyant la unitat muntada de la Guàrdia Urbana de Barcelona, quan se li va atorgar el premi Toni d’Honor.
En Lluís Puig va estar treballant uns mesos amb la comissió d’en Toca-sons.
En Jordi Turull també va participar en la Festa dels Tonis aquest mateix any, i varem intercanviar unes paraules sobre enquadernació….
L’any passat els Mossos d’Esquadra em varen concedir un diploma, i la consellera Bassa presidia l’acte i a l’hora del refrigeri, es va interessar per quins motius ens el concedien als que no érem membres del cos.
En Carles Mundó, veí de Gurb, el pots trobar de tant omplint el cistell en algun mercat de la comarca, i dels que tinc molt bon record i em dol enormement la seva situació és de Josep Rull i Meritxell Borràs.
El 15 d’octubre de 2015, el dia que van cridar a declarar al President Artur Mas al TSJC, aquell dia que centenars d’alcaldes amb les seves vares, i milers de ciutadans van acompanyar-lo junt a les conselleres Rigau i Ortega i el conseller Homs, al vespre al Palau de la Generalitat, es celebrava el dia de la memòria. No oblidem que el 15 d’octubre és l’aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, i un cop acabats el parlaments i tot el protocol, una amistat que es mou com peix per l’aigua en àmbits politics i oficials, em va presentar a mig Govern de la Generalitat, a gran part del Parlament i a un munt de gent.
Amb en Rull i la Borràs, hi vaig poder intercanviar impressions durant una força estona, sobre bastants temes, tenint la sensació que els hi preocupava molt l’opinió de gent del carrer.
Amb en Raül Romeva, hi vaig mantenir una breu conversa, quan durant una visita meva al Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals, (l’alcalde m’havia demanat l’organització d’un acte sobre el banc d’ADN que malauradament no es va poder celebrar mai a causa de l’aplicació de l’article 155, i empresonament del govern de la Generalitat,) i jo tenia l’objectiu que vingués un dels tres consellers impulsors del Banc d’ADN, Romeva, Mundó i Comín, I vaig poder fer-li la petició personalment.
Vaig denotar la il·lusió que l’hi feia poder participar en un acte d’aquesta mena, sempre que la seva agenda l’hi ho permetés. No va ser possible.
En definitiva, o sigui pel contacte personal, breu i concís, també amb el President Puigdemont en l’acte titulat l’Últim Assaig, acte inaugural de la commemoració dels 80 anys de la guerra civil, celebrat al Palau de la Música el 18 de juliol de 2016.
Aquest acte rememorava el darrer assaig que Pau Casals va dirigir el 18 de juliol de 1936 amb la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc al Palau de la Música Catalana. L’obra que assajaven era la Novena Simfonia de Beetthoven, que havien d’interpretar l’endemà a la inauguració de l’Olimpiada Popular de Barcelona. A mig assaig, un representant de la Generalitat els informà de l’aixecament militar i que l’Olimpiada Popular quedava suspesa.
Pau Casals va proposar als seus músics i cantaires interpretar per darrer cop la Novena Simfonia, potser preveient el trist i negre esdevenidor que s’apropava.
Amb la major part del nostre Govern a la presó o a l’exili, amb centenars d’alcaldes pendents a ser cridats pels tribunals, amb ciutadans víctimes de la violència institucionalitzada, que passen de ser acusadors a acusats, amb un cap de l’Estat, mantingut a cos de rei per tots nosaltres, que aplaudeix i anima a la repressió, amb un virrei i unes forces polítiques que no es cansen (virrei destronat, a veure qui serà el proper) de fer crides a la trencadissa de la societat catalana…, la Novena Simfonia torna a sonar, si més no en esperit, per carrers i places de Catalunya, encara que sigui per posar només un exemple, amb un senzill llaç groc al nostre jersei, i que les famílies dels presos polítics que tenim a Catalunya (però que no hi són) sàpiguen que no estan soles.
Visca la llibertat!
Josep Miret
10 de juny de 2018
