Títol: La crueldad de abril
Autora: Diego Ameixeiras (Lausanne, 1976)
Editorial: Akal
Any: 2018
Pàgines: 304
Llengua: castellà
Preu: 14 €
Sinopsi: Un crim absurd, sense sentit, d’un parell de sense sostres morts en un incendi d’una petit ciutat.
Crítica literària (Núria Martínez):
Vaig conèixer a l’autor, Diego Ameixeiras, el passat més de novembre, dins del festival Vilassar Noir. Des de les hores és la tercera obra seva que llegeixo, i no serà pas l’última. Ameixeiras és un dels millors autors de novel·la negra que hi ha actualment.
Les tres obres que he llegit, ‘Matarte lentamente’, ‘Conduce rápido’ i ‘La Crueldad de abril’ tenen en comú l’ambientació. M’explico, les tres tenen en comú que són històries molt negres, molt fosques, claustrofòbiques, amb uns personatges sòrdids. L’estil directe, ràpid, concís; els capítols curts, són també un denominador comú en els tres títols.
En aquest cas, ‘La crueldad de abril’ està dividida en tres parts: El amor, la venjança, l’odi. Tres sentiments força humans, dels més poderosos, capaços de moure muntanyes, de despertar el cantó més fosc i sòrdid de l’ésser humà. I precisament això últim és el que faran paraula a paraula, paràgraf a paràgraf.
En la primera part coneixerem a Elvira en els últims dies de la seva vida. Veurem un homenatge que li fan els seus amics i al que assisteix Gonzalo, el seu germà, quan ja fa cinc anys de la seva mort. Durant tot el capítol els salts temporals seran constants, així sabrem una mica més d’Elvira i de l’actualitat a través de Gonzalo.
A la segona part és Gonzalo qui portarà el pes de l’acció: vol venjar la mort de la seva germana i per això ha d’esbrinar que dimonis va passar aquella nit. La tercera part ens tornarà enrere en el temps per situar-nos a la nit dels fets i als dies que la van precedir i seguir.
Elvira és l’element pivotant de tota aquesta trama d’odis i venjances. De lluita per saber la realitat; de mentides per salvar la pell que encara que només sigui momentàniament. De personatges que viuen i es mouen entre les ombres.
Ameixeiras ens torna a presentar uns personatges marginals cansats de viure, a qui la vida ja no els pot prendre res més: no els hi queda res. Per no quedar-los no els queda ni un bri d’esperança. Ens torna a mostrar la societat més deshumanitzada, aquella a què poc, per no dir res, l’importa la mort de dos indigents en mig d’un devastador incendi, que no es planteja que dimonis va poder passar, perquè no importa; els morts no eren ningú. I ens trona a parlar del món de les drogues, dels interessos immobiliaris… d’aquelles coses que vulguem o no formen part del nostre dia a dia.
Una trama on l’important són aquests personatges marginals, on no hi ha policies, ni investigacions, ni mètode…, on el que hi trobem són persones que realment existeixen, amb problemes més que reals. Gent que podem veure i trobar a qualsevol de les ciutats del país. On el que importa són els sentiments que mouen aquests personatges, la seva realitat, el seu món, la seva foscor… On la crítica social està darrere de cada acció, de cada capítol.
