Títol: Un amor
Autora: Alejandro Palomas (Barcelona, 1967)
Editorial: Columna
Any: 2018
Pàgines: 464
Llengua: català
Preu: 20 €
Premi: Nadal 2018
Sinopsi: L’únic anhel de l’Amàlia, una dona entranyable de més de setanta anys, albina, despistada i amb un ús del llenguatge una mica peculiar, és vetllar, ‘costi el que costi’, per la felicitat de les seves dues filles, la Sílvia i l’Emma, i especialment per la d’en Fer, el menor dels tres germans. Al reduït univers familiar se suma la tieta Inés, absent de la vida de la seva gran amiga Amàlia des que aquesta va decidir divorciar-se i que, ara vídua, ha tornat per quedar-se.
Per imperatius burocràtics, la boda de l’Emma coincideix al calendari amb l’aniversari de l’Amàlia. Sense cap més opció, tots cinc decideixen celebrar les noces al matí i traslladar-se després a una casa de turisme rural per passar-hi el cap de setmana. Però la nit anterior, una funesta coincidència cau com
una bomba sobre el mapa familiar i ho esquerda tot.
Crítica literària (Núria Martínez):
Vaig conèixer a Alejandro Palomas a ‘Un perro‘, novel·la en la qual em vaig enamorar de la seva prosa. Venia precedida per ‘Una madre‘ que em vaig prometre llegir així que pogués, però l’allau de lectures pendents a fet que anés posposant aquest moment, que desgraciadament encara no arribat. Així que quan va guanyar el Premi Nadal amb ‘Un amor‘, vaig decidir que era hora de retrobar-me a la ploma de Palomas i els seus entranyables personatges.
Les tres novel·les estan protagonitzades per la mateixa família, encara que os ben asseguro que es poden llegir independentment una de l’altre sense por a perdre’ns. Altra cosa és que un cop coneguda la peculiar família ens enamorem perdudament d’ella i vulguem saber-ne més.
Escrita en primera persona; el narrador és en Fer, el fill de l’Amàlia i germà de la Sílvia i l’Emma. La narració, valent-se de constants analèpsies ens ajuda a conèixer millor als membres de la família i ens acosta al seu passat. En aquesta ocasió anem de boda: l’Emma es casa amb la seva núvia, la Magalí i ho fa el mateix dia que l’Amàlia celebra els seus setanta-tres anys i que en fa vuit que es va separar del seu marit i pare dels seus
tres fills. Però les coincidències no acabaran aquí.
L’autor ha dividit el llibre en tres parts, tres llibres amb títols tan suggerents com ‘Grans preguntes, petites respostes‘, ‘Petits abandonaments, grans orfes‘; i ‘Grans companyies, petites solituds‘; que es corresponen amb els preparatius de la boda, el
casament i la posterior celebració de l’enllaç de l’Emma i la Magalí; mentre que anem coneixent a la família i als qui els envolten, com la Magalí o la tieta Inés.
Els personatges que ens presenta Alejandro Palomas són reals, creïbles, accessibles. Tant que els acabes estimant, especialment a la mare, l’Amàlia. Un personatge que et roba el cor a mesura que les vas coneixent més. Una dona albina que no ho ha tingut
gens fàcil en aquesta vida; una persona entranyable que arrenca un somriure cada vegada que surt a escena, a vegades inclús una gran riallada, perquè el seu riure contagiós traspassa les pàgines de llibre igual que ella. Res del que concerneix a l’Amàlia és senzill, ni fàcil, però ella és amor en estar pur; és la iaia que abraçaries amb tendresa, que ajudaries a travessar el carrer si mai te la trobessis quan surt a passejar acompanyada per la seva inseparable Shirley, una gosseta tan peculiar com la seva mestressa. L’Amàlia és una supervivent nata.
Els fills força diferents entre si tenen una cosa en comú: la preocupació i l’amor que senten per la seva mare; un amor incondicional a prova de bombes, en el sentit més ampli i literal de la paraula, perquè encara que hagi dit tot el que he dit d’ella, la sinceritat s’imposa i el cert és que lidiar amb l’Amàlia i les seves peculiaritats no ha de ser gens fàcil.
