Títol: La pista d’una morta
Autora: Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959)
Editorial: Gregal
Any: 2018
Pàgines: 329
Llengua: català
Preu: 18 €
Sinopsi: Una detectiva barcelonesa, Mina Marquès, rep un encàrrec insòlit: ha de «trobar» la seva amiga Elisabeth Comas Derwald, morta una setmana abans. Com que el sou són dos milions de dòlars, la detectiva l’accepta i descobreix que Elisabeth Comas era una científica que estava investigant sobre el mind uploading, una tècnica avantguardista que permetria copiar el contingut d’un cervell humà a un altre cervell, és a dir, una versió moderna de la reencarnació.
Crítica literària (Núria Martínez):
Reconec que d’entrada el tema del llibre em feia una mica enrere. La novel·la és una fusió dels gèneres negra i ciència-ficció. Mentre que sóc una enamorada del primer, el segon em costa més que m’agradi. Després de sentir parlar a l’autor al festival del Segre
de Negre, vaig decidir donar-li una oportunitat. El tema que tractava em semblava força interessant com per deixar els meus prejudicis de banda.
Mina Marquès és una detectiva barcelonesa que rep un encàrrec un pèl peculiar: ha de «trobar» a la seva amiga de la infantesa, l’Elisabeth Comas. Fins aquí tot seria normal si no fos perquè l’Elisabeth fa una setmana que és morta. Per altra banda, els honoraris que cobrarà són dos milions de dòlars, prou llaminers perquè la Mina accepti l’encàrrec. Descobrirà així que la seva amiga és una científica que investigava una tècnica que permetria copiar el contingut del cervell d’una persona a una altra, el mind uploding o el que bé a ser la versió moderna de la reencarnació. I dient això no faig cap spoiler perquè és el mateix que ve a dir la contraportada del llibre.
Ja he dit abans que el tema em va semblar força interessant. Això de poder fer un copy-paste de cervells, què voleu que us digui em crida força l’atenció. Més que res pensant en, si algun dia arribés a ser possible, quines barbaritats seríem capaços de cometre…
Francesc Puigpelat ens porta una novel·la escrita en primera persona i a temps passat. La narradora dels fets és la Marina, Mina, Marquès qui ens explicarà com va rebre l’encàrrec, la seva relació amb la difunta i amb el seu exmarit, l’Arseni, i actual parella de l’Elisabeth; com comença a investigar per tal de poder presentar l’informe de dues-centes pàgines, requisit per cobrar la morterada que l’hi ha ofert i cap a on la porten aquestes indagacions. Una trama no hi falta absolutament de res: morts, espionatge, contraespionatge, secrets, la CIA de per mig…
Ens situa l’acció entre Barcelona, on viu la Mina i on va morir l’Elisabeth, Chicago i Nova York, on la Mina es traslladarà seguint la pista de la seva amiga durant els anys que aquesta va viure a Nord América.
Si he de ser completament sincera, he de dir que la part de ciència-ficció queda força diluïda. L’autor no entra en detalls dels experiments científics que es duen a terme; els explica molt per sobre i només quan és altament necessari perquè la trama segueixi endavant… Fins aquí a mi ja m’estaria bé, ja que, repeteixo, no és la part que més em pot atraure de la novel·la, però. I aquest “però” ve perquè hi ha una part de la trama que em grinyola força. M’explico. Sembla que aquests experiments científics, que ja d’entrada he dit que em despertaven força la curiositat, només són un pretext per parlar-nos de quelcom molt més prosaic: la rivalitat entre dues dones.
Rivalitat centrada en l’amor d’un home, l’Arseni, un xitxarel·lo de manual; i en saber a quina de les dues a estimat més. Sincerament haguera preferit més ciència-ficció si això haguera comportat que el paper de les dues protagonistes no haguera estat el de dues femelles en cel.
