Títol: El calaix dels vols perduts
Autora: Jesús Maria Tibau (Cornudella de Montsant, 1964)
Editorial: Pagès editors
Any: 2018
Pàgines: 144
Llengua: català
Preu: 14 €
Premi: accèssit del 28è Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa
Sinopsi: El passat pot ser una llosa, i al calaix dels vols perduts hi resten, si no parem compte, massa sentiments de culpa que ens pertoquen o no, emocions avortades que no moren mai del tot. Jordi, un maldestre social ple d’indecisions, viu a cavall del canvi de mil·lenni que s’apropa, un canvi erroni, ja que l’any 2000 no representa, matemàticament, cap inici, sinó un final. Però aquest salt de data pot comportar molt més que una fita al calendari, si ell s’ho proposa, si compta amb l’ajuda necessària per a arrencar-lo d’ell mateix. L’ahir d’un xiquet al seu poble i l’ara il·luminat pel vermell d’uns cabells lluiten per a vèncer, o per a sobreviure, acompanyats pels tresors d’un personatge enigmàtic i d’una cambrera que acut al rescat. Quan passat i present s’entrelliguen; quan el tu, el jo i l’ell, es fonen.
Crítica literària (Núria Martínez):
Feia temps que tenia pendent llegir a en Jesús Maria Tibau, a qui fa anys que segueixo en els seus blocs i amb qui havia participat, i gaudit de valent, amb els seus “jocs literaris”. Quan Pagès va publicar l’accèssit del 28è Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa, amb aquesta atraient portada ja no vaig tenir excusa per retardar-ho més.
El llibre està estructura amb capítols que es doblen i separen en el temps, acaballes del segle XX i mitjans de la dècada dels setanta; amb un mateix protagonista, en Jordi, adult i infant, que es presenta i a qui ens presenten. Dualitat de narradors —en primera persona quan ens trobem al segon capítol (1975-76) d’aquest desdoblament i a qui ens presenta de forma omniscient en el primer capítol (1999-2000)— que a través de la prosa càlida de l’autor ens acosta a la realitat, actual i passada, del protagonista.
En Jordi era un nano solitari introvertit, callat, a qui els caps de colla no escollien a primera instància, invisible a ulls de molts; amb una fantasia desbordant i una capsa de tresors que obre de tant en tant. Amb un calaix ple de vols perduts: aquelles ocasions en les quals hauria d’haver fet…, i no va gosar, en les que hauria d’haver dit…, i va callar; un munt de moments i ocasions perdudes que ja mai tornaran. Arrossega un sentiment
de culpabilitat que no és real.
A cavall entre Cornudella de Montsant on passa la infantesa i l’adolescència i Barcelona on viu d’adult, en Jordi no es trobarà mai sol: en Jenis, un peculiar personatge, o la Nati, una cambrera, sempre acudiran al seu rescat; el primer amb aquelles frases que ell mai gosaria verbalitzar, la segona empenyent-lo a fer allò que ell mai s’atreviria a fer. I pel mig la Llum, la seva germana dotze anys més jove que ell, qui cuida d’ell com si fos una mare.
I enmig de la història d’en Jordi trobem els tresors, quatre capítols que es diferencia dels altres per estar escrit en segona persona, per tenir títol i per ser veritables tresors narratius.
