Dissabte al matí decideixo fer un tomb amb la bici de carretera. Feia molt temps que no ho feia. Res, un tomb petit. Jo no sóc dels que fan molts quilòmetres i dediquen tot un matí a la bicicleta. Pujo per la carretera de Viladrau, aprofitant que fa un bon dia i et ve aquell airet fresquet a la cara i al cos. No em creuo amb gaires vehicles. És un goig, poder gaudir d’aquesta tranquil·litat i calma perquè et permet obsevar millor l’entorn, descobrir que tenim un paisatge admirable i que no calen proeses per gaudir de la vida.
També em creuo amb un avió. Sento el so i el busco aixecant el cap. Sempre em passa que el so d’un avió enganya i mai saps si el que et sembla que escoltes a la dreta, passa per aquesta banda o per l’esquerra. Finalment, el localitzo marxa en direcció cap a Viladrau. També em creuo amb un ciclista. No em saluda. Jo diria que sempre ens saludem entre ciclistes. Aquest va amb btt, potser és amateur com jo. Mentrestant, localitzo amb la vista la senyera onejant a dalt l’Enclusa i giro el cap a la dreta per veure el Castell, del qual no puc veure l’estelada (l’endemà quan hi vaig, veig que no hi ha cap bandera onejant), però sí la portalada que es va fer amb la seva restauració. Ara apareix un altre ciclista (en bici de carretera) i aquest em saluda.
Abans d’afrontar la baixada direcció a Viladrau o Seva, paro i envio una foto per whatsapp per compartir que vaig en bici. Em fa gràcia. Més endavant, em creuo més ciclistes, dos d’ells no saluden i penso que se’ls veu molt professionals, potser és això. La circulació s’incrementa, apareixen trialers que fan un tros de carretera per endinsar-se al bosc. També hi ha molts cotxes als marges. Lògic, molt boletaire solt. Em ve al cap que sóc fràgil i que m’he de concentrar. Que vull arribar a casa sa i estalvi per compartir reflexions. Per cert, també penso que quan arribi a casa no recordaré el que penso amb tanta claredat i que m’aniria molt bé una registradora de pensaments (mira, podria ser un capítol de la sèrie Black Mirror). Sempre em passa. A vegades penso molt clar, però no tinc res per registrar aquests pensaments i, més tard, ja no ho recordo tan clarament.
Seva, Balenyà i ja última pujada per acabar la sortideta. Penso que se’m carregaran les cervicals amb aquesta postura de ciclista. Sort que ahir al vespre l’Isaac em va fer espetegar el coll (correccions estructurals diria un oestopata). Em vaig acollonir i tot, perquè es van sentir uns espetecs, senyal que deuria estar ben carregat. El vent ja escalfa més, i això vol dir que el sol pica fort. Acabo pensant que tota l’estona estic pensant i que potser gaudeixo menys. Ja m’ho diu algú, que penso massa i que la vida s’ha de gaudir més. És veritat. Però sóc així. I acabo pensant que, amb més o menys pensaments al cap, aquesta sortideta l’he gaudit. M’ha agradat.
