Títol: Permagel
Autor: Eva Baltasar (Barcelona 1978)
Editorial: Quaderns Crema
Any: 2018
Pàgines: 192
Llengua: català
Preu: 16,50 €
Premis: Premi Llibreter 2018
Sinopsi: Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d’una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel·la familiar. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s’esquerdi. I començar.
Crítica literària (Núria Martínez):
Reconec que em vaig acostar aquesta novel·la amb certes reticències, per una banda les excel·lents crítiques que tenia i haver estat finalista del premi BBVA Sant Joan i haver guanyat el Premi Llibreter 2018 i, per altra, la polèmica amb la que semblava ser la seva primera novel·la, però que segons l’autora no ho era… I si no en tenia prou, quan busco informació sobre el seu títol ‘Permagel‘ em trobo que sembla ser són aquelles capes de
sòl, roca o terra que romanen per sota del punt de congelació de l’aigua (0 °C) durant com a mínim dos anys seguits. No entenia res, però la curiositat va poder més que tot això i em vaig capbussar en les seves pàgines.
He de dir que d’entrada no acabava d’entendre el que llegia, però gaudia amb la seva lectura, una prosa brillant que em convidava a seguir. És a partir del cinquè capítol que vaig entrar de ple en el text, perquè tampoc hi ha una història com a tal. Ja que ens trobem davant una novel·la visceral, escrita a raig a cops de records, de moments, d’inflexions.
Escrita en primera persona qui ens parla és una dona jove, lesbiana i amb tendències suïcides que sembla sentir-se còmoda amb la seva inestabilitat, que fuig dels compromisos com gat de l’aigua, que vol fer la impressió que no sap estimar i que se sent bé al marge de la societat, on ha trobat el seu lloc. Una persona que s’arrossega o es deixa arrossegar per la vida, que no vol reconèixer la seva fortalesa ni la seva intensitat perquè això trencaria el seu discurs suïcida, que lluita per esquerdar el seu
Permagel i seguir surant.
La protagonista fa un repàs de la seva vida. Dels records de la infantesa i l’adolescència; de la seva actualitat diària, de les seves parelles i les seves relacions sexuals, així com de les seves complicades relacions familiars: té una mare omnipresent, conservadora i protectora a límits impensables que trauria de polleguera a qualsevol i una germana que és la seva antítesi, positiva, vitalista, persona que viu cada dia com si fos únic i
irrepetible i que en el fons no és més que una persona feble. I durant tota la narració hi trobem planant l’ombra del suïcidi, la protagonista busca la millor manera de llevar-se la vida sense esclafar cap gatet quan ho faci…
S’agraeix la manera desinhibida en què parla del sexe, especialment del lèsbic, sense pudors ridículs i amb naturalitat; i també és d’agrair el punt d’ironia que hi trobem quan ens parla de, l’altre tema «tabú», el suïcidi.
