Imatges que ens queden gravades

Els records de la infància són (en la majoria dels casos) els millors records de la nostre vida. Una vegada a passat el temps els veiem de manera especial, perquè ens recorda quan vivíem de manera innocent i feliç. Quan recordem aquella època quasi sempre ho fem des de una mirada amable, simpàtica, nostàlgica i amb un punt de dolçor al recordar com érem nosaltres mateixos llavors, amb qui estàvem i amb qui compartíem els moments

Els alumnes de la darrera dècada de l’escola Sant Genís i Sant Agnès de Taradell podran presumir d’haver participat en el projecte intergeneracional que es porta a terme en aquest centre educatiu. Dintre de totes les activitats que s’hi porten a terme hi ha la caminada intergeneracional que precisament el passat divendres va celebrar la desena edició. Unes 500 persones van acompanyar els alumnes de l’escola entre pares i mares però sobretot, avis.

Quan sento el nom de caminada intergeneracional em venen el cap l’inici d’aquest projecte, la il·lusió amb el que te l’explicava la Rosa Papell però sobretot, sobretot, com li brillaven els ulls a en Ton Casassas (per mi el Tiet Ton, per molts del que heu format part d’aquest projecte, l’avi Ton), quan podia estar amb vosaltres. El vau adoptar i el vau fer molt feliç els últims anys de la seva vida i es va sentir envoltat de molts nets. El vau acollir, estimar, amb ell vau compartir experiències, vivències, valors i emocions; el vau escoltar i estic segura que amb ell també vau aprendre però sobretot va començar una gran amistat. Per mi aquest és un clar exemple del que ha de ser un projecte intergeneracional, relacionar-se amb els avis, tenir l’oportunitat d’interactuar i aprendre d’ells. Saber donar i rebre.

Amb aquest projecte, l’escola Sant Genís i Santa Agnès de Taradell ha sabut apropar i posar en contacte dos mons tant diferents però alhora tant semblants. Els infants i joves, per al seu creixement personal, també necessiten conèixer els sentiments i les opinions madures, forjades en l’esperit de l’esforç i, de les dificultats d’altres temps. Els avis els agrada que els escoltin i els hi paren atenció, els nois veuen reflectits els seus avis i la seva estima cap a ells. I intento imaginar-me com hauria estat aquesta caminada quasi trenta anys enrere. Com hauria estat fer-la, qui hauria vingut, a qui l’hi hauria donat la mà, quines vivències ens haurien explicat els ‘nostres’ avis, els de la generació del 81, on hauríem anat i com hauria estat l’experiència. I m’imagino menjant pa amb xocolata després de la caminada i fent-nos la foto de grup final que seria aquella que avui recordaria i penjaria a les Xarxes Socials perquè ens agrada posar coses que quan les veuen, la gent les reconeix-hi i gaudeix (tan com nosaltres) d’allò que fa temps va tenir. Aquestes coses queden molt gravades. Disfrutreu d’aquest projecte!