Títol: Prometeu i el portador de la flama
Autora: Marcel Pujol (Barcelona, 1967)
Editorial: Edicions Xandri
Any: 2017
Pàgines: 243
Llengua: català
Preu: 16 €
Sinopsi: El productor MLM-1983 treballa al Sector Kallipolis de l’Inframon. La seva vida és una rutina dirigida per uns fils invisibles que es veu alterada el dia que pretén interactuar amb una procreadora. La llibertat, fugir del programa, és quelcom que no està previst en aquella zona del món. Aviat descobrirà, però, que no està sol i que la resistència al poder porta molt de temps organitzant-se.
Prometeu i el portador de la flama, el segon llibre de Marcel Pujol, és un viatge eclèctic de ciència ficció amb referències que van des del cinema fantàstic contemporani a la mitologia grega, passat pels recents èxits literaris sobre móns distòpics. Una novel·la d’aventures on els sentiments i els drets es barregen amb la lluita de classes.
Crítica literària (Núria Martínez): Vaig llegir aquest llibre amb motiu d’una taula que vaig tenir el plaer i el privilegi de moderar durant el Festival De literatura i cinema negre ‘Sang Cugat’. Cert que quan em va enunciar la temàtica de la taula ‘Negre més enllà del negre: quan els crims s’endinsen en altres gèneres’, em vaig entusiasmar, però quan em van dir que un dels llibres barrejava negre amb ciència-ficció fins a arribar a crear una distòpia em vaig espantar, per dir-ho de manera suau. La ciència-ficció i jo estem bastant discutits. Ah! Però hi havia trampa! Resulta que el llibre també ens parla de mitologia grega, i aquesta és una de les meves grans passions —de fet qualsevol classe de mitologia—, així que vaig deixar els meus prejudicis a banda i em vaig endinsar en les pàgines de ‘Prometeu i el portador de la flama‘.
Marcel Pujol ens porta una història situada l’any 2030 post solar, on crea dos mons: l’Olimp i l’inframón. Dues realitats paral·leles, dues societats oposades. Mentre que al primer es suposa que viuen els homes lliures (ja!) al segon hi viu un exèrcit de treballadors sectorialitzats i sense voluntat que tenen com a missió facilitar la vida dels Atlants o habitants de l’Olimp.
Però a l’inframón també hi viuen els lliberts, esclaus que han aconseguit desfer-se del seu rellotge biològic i recuperar la seva voluntat i que malden per enderrocar al règim autoritari d’en Di-We (o Zeus) i poder alliberar als seus, comesa gens fàcil. L’última
incorporació a les seves files serà el productor MLM-1983 a qui rebatejaran amb el nom de Prometeu.
Mentre en Di-We, governador de l’Atlàntida, reclutarà a Hèracles, un atlant amb condicions força especials, com ajudant seu.
Així doncs, en Marcel Pujol ens crearà dues trames, cada una d’elles situades en un dels dos mons, que aniran alternant-se en capítols curts escrits en tercera persona. I anirem veient l’evolució d’aquestes dues societats que conviuen en el temps i l’espai sense quasi interactuar entre elles. A la vegada que ens anirà plantejant un seguit d’incògnites que ens ‘obligaran’ a avançar en la lectura.
Enmig d’aquests capítols hi anirà incloent uns altres escrits en primera persona en la veu de dos germans, que ens aniran ajudant a entendre la creació i separació de l’Olimp i l’inframón, entre els Atlants i els Lliberts.
Lluny de perdrem, com pensava que en passaria, en vaig enganxar a la trama des de les primeres planes i vaig gaudir de la lectura com poques vegades, per no dir mai, ho havia fet amb una novel·la d’aquesta temàtica. I és que l’autor ens situa al bell mig de la distòpia només en dues o tres planes.
