I alguns direu “No! Encara no! La rua i la festa no són pas ara!”
I teniu tota la raó. I us la dono. Us la dono si ens quedem només amb l’esclat joiós de la rua i els actes del dia en qüestió. Però us la trec, la mateixa raó, si pensem en la corrua llarga de fets i accions que faran que aquell dia sigui de goig i alegria i hi participi tot lo món.
O és que la gent de la Ràdio no ha estat treballant en tots els detalls de la festa?
O és que no es poden apuntar les agrupacions per a fer-ne part?
O és que no hi ha gent que, feta la crida o abans i tot, és enginyant disfresses i carrossa?
Si llegim el Taradell.com, podem posar fets a les meves paraules i si, viatjats com som, mirem el nostre entorn, encara en podem trobar molts més.
I és que, al sud del sud, ja porten dies de Carnaval poètic i irreverent, de Carnaval amb vestuaris de somni, en un marc incomparable, i lletres afilades com dagues de bandoler. Unes lletres que, enguany, ja han enutjat als prohoms de la dreta gaditana i a la mateixa Policia Nacional, adalits de l’ordre que demanen la retirada de comparses que els han tractat amb l’àcida gràcia que fa de Cadis, la capital dels estirabots i els dards enverinats.
I, si pugem un xic i anem al centre del centre, just al rovell de l’ou podrit, també podrem veure com s’ha iniciat, ara fa uns dies, una cruel i esperpèntica carnavalada que sembla extreta del Martes de Carnaval de Don Ramon Maria del Valle-Inclán.
Una carnavalada amb totes llurs tradicionals característiques, característiques que es centren en el canvi de rols i maneres, allò que es fa a la nit de senyoretes de Torelló, però amb una càrrega massa bèstia i inhumana com per tractar-la amb la lleugeresa que suara faig jo.
És així com, des de la modèstia d’un vilatà de peu que s’allunya de tribunals i palaus tant com pot, s’ha d’entendre un judici on la democràcia és titllada de dictadura, la injustícia, de justícia; i on, l’observació imparcial, és feta per membres de l’acusació particular. Una acusació que, per postres, converteix el necessari debat polític en mer procés judicial. I és que convertir la política en justicia, el diàleg en confrontació i ofegar els principis dels uns
per l’imperi de la llei, no té un altre nom que el de cruel carnavalada pròpia, com deia, dels esperpents que cornejaren al pobre Marquès de Friolera i al murri barber que el va trasquilar.
I és que, com dic, ja és Carnaval. Us ho ben asseguro. Ja és Carnaval arreu i potser ja no s’acaba.
