Títol: Sara i els silencis
Autora: Maria Escalas (Mallorca, 1969)
Editorial: Amsterdam llibres
Any: 2018
Pàgines: 288
Llengua: català
Preu: 18,90 €
Sinopsi: Durant massa anys, la Sara ha tingut a dins la melodia dels que callen perquè els altres puguin cantar. Quan el silenci amenaça d’apagar els seus anhels, la Sara busca retrobar-se amb qui va ser: una jove amb talent per compondre que va renunciar a la seva prometedora carrera per deixar pas a la del seu marit. Ara que la música torna a ser el seu batec vital, la Sara reprèn la composició d’una obra inacabada que volia dedicar al seu pare. A falta d’inspiració pròpia, demana l’ajuda de qui va ser el seu mestre, l’exigent i rondinaire Josep. Hi accedeix, però amb una condició: que la Sara aculli com a deixeble la Cristina, una noia de qui la separen vint anys i amb qui en principi no comparteixen res. Però l’amistat salva totes les barreres: un cop la Cristina entri a casa seva, la Sara trobarà les notes adequades per pintar de color la seva nova vida. Maria Escalas ha escrit una novel·la d’una emoció esclatant i perdurable. Una oda a aquells que, després de tant silenci, s’alcen per prendre la paraula.
Crítica literària (Núria Martínez): ‘Sara i els silencis‘ ens parla de música, sí per molt que el títol porti un mot antagònic, ‘silenci’, la novel·la, tota ella, està amarada de notes a vegades càlides i suaus, altres fosques i guturals, tot depenen de l’estat d’ànim dels protagonistes.
Podríem dir que és una novel·la de dones, encara que hi ha homes que tenen un paper força rellevant, molt diferent l’un de l’altre, a vegades antagònics, a vegades complementaris, però de fet que porta la veu cantant, i mai millor dit, són les dones. Encapçalades per la Sara i veurem desfilar a la Cristina, la Txelo, la Montse, la Conchita, l’Eulalia, l’Assumpta… totes elles amb una història per explicar i que en major o menor mesura ho fan… a través de vivències directes, a través de records…
La Sara ha d’enfrontar-se a una greu malaltia, un càncer que farà que perdi el seu pit esquerre, al mateix temps que perd el seu matrimoni: en Narcís la deixa per una actriu, però de fet ja fa temps que l’ha deixat, ja fa massa que la Sara viu sola amb la seva música: és músic,—com el seu pare a qui tant troba a faltar en aquest durs moments— toca la viola a l’orquestra del Gran Teatre del Liceu. I coneix la Cristina, mitjançant en Josep, el seu vell i rondinaire professor de música a qui segueix visitant. I la Cristina arrossega les seves pròpies misèries al costat d’en Ricard, un gelós, manipulador compulsiu. Però a més, la Sara, no acaba de trobar el suport, que tant necessita, per part de la seva mare o la seva germana. La primera poder perquè no em sap més, la segona perquè està massa obcecada amb remeis i medecines alternatives a les sessions de quimio que la seva germana ha d’afrontar. I és en aquestes dures sessions de
quimioteràpia quan coneix a la Txelo i es creen llaços d’amistat, i a la Montse, la seva gestora de malaltia, que seran dos puntals que li transmetran la força que tant necessita. I es retrobarà amb en David, l’amic que esdevé amant, l’amant que esdevé amic… o
poder és a l’invers?
Una bona amiga, la mateixa que em va recomanar el llibre, em deia que en una presentació a la qual hi havia assistí, l’autora, deia que havia triat les peces perquè duressin el mateix que el tros de lectura vaig decidir provar-ho. Una de les experiències
més fantàstiques per a mi és poder llegir tot escoltant una peça de música clàssica que trio segons el meu estat d’ànim, tot i voler seguir el que l’autora deia, la peça que em va acompanyar al llarg de moltes planes va ser ‘Beethoven’s Silence‘ d’Ernesto Cortazar, una peça que ens parla de tristesa i del dolor. I és que de fet, les planes del llibre estan amarades d’aquestes dues sensacions.
‘Sara i els Silencis‘ està escrita des de la tendresa, l’emotivitat, però sense buscar la llàgrima fàcil del lector, sinó la seva complicitat. Fa servir la música com el camí per arribar allà on es vol arribar, una música que no ha de néixer del cor ni de l’ànima, sinó de les entranyes, que ha de ser visceral i complexa per mostrar tot el que se sent. Maria Escalas ens parla de l’abans, el durant i el després de superar un càncer de pit; ens parla de la feminitat, de l’empoderament de les dones que es fan fortes davant l’adversitat, per dura que aquesta sigui; però també del maltractament masclista, la infidelitat, l’asimetria de la condició humana, dels llaços d’amistats nascuts de la desgràcia compartida i sobretot de com enfrontar-nos a una mort que poder està escrita per fascicles i mai saps quan arribarà l’últim de la col·lecció.
I ens amaga un petit secret que ben aviat, al menys jo, descobrirem, i que l’autora farà esclatar al final de l’obra, com un punt i final a una història d’amor i compresa, ‘el silenci dels que callen’ i que es fa present i sonor només amb úniques cinc notes, una tonada que posa veu als que van tenir que deixar que parlessin els altres.
