Títol: Història d’una dona en un Seat 600
Autora: Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959)
Editorial: Editorial Pagès
Any: 2019
Pàgines: 218
Llengua: català
Preu: 16 €
Premi: Accèssit del Premi Manuel Cerqueda Escaler de Novel·la Curta
Sinopsi: Novembre del 1975: una dona perd el control del seu Seat 600 i s’estavella contra un camió a la carretera entre Salou i Tarragona. El seu fill de setze anys, Damià Mesquida, no pot evitar una sospita. I si no hagués estat un accident? I si fos un assassinat? Peça rere peça, reconstrueix la turbulenta biografia de sa mare, collada entre un marit a qui no estima (l’advocat Jaume Mesquida) i un amor de joventut (el cantant Carles Sauri). Atrapat en una teranyina de dubtes, intuïcions i mitges paraules, el Damià emprèn una enquesta que el duu a un atzucac, que només pot superar després de la confessió del pare. Una confessió, no cal dir-ho, sorprenent, per a una novel·la negra tan peculiar que ni tan sols és clar que hi hagi cap crim.
Crítica literària (Núria Martínez): Arribo al festival Tiana Negra i el primer que faig és mirar la parada de llibres i sorpresa! Hi ha una nova obra del guanyador de l’any passat del premi Memorial Agustí que es lliura en aquest festival. De Francesc Puigpelat ja he llegit dues novel·les, una de les quals no em va fer ni fred ni calor, de fet em va deixar més aviat freda, parlo de ‘La pista d’una morta‘ —Guanyadora del premi Gregal de novel·la—; la següent ‘Magret i els anarquistes‘ —guanyadora del premi abans esmentat— em va agradar força tot i que vaig odiar una mica a l’autor per les seves similituds amb el meu adorat comissari Maigret de Simenon, tot i que ho fa amb tant de respecte i afecte i es nota tant que és un gran coneixedor de l’obra de l’autor francès que em va acabar per captivar. No m’ho penso gaire i compro aquest últim llibre, el número 9 de la col·lecció ‘Lo Morraco Negre‘, esperant a veure a quin dels dos Puigpelat m’hi trobo: si el que em va deixar feda o el que em va arribar al cor.
Doncs ni un ni l’altre, em trobo amb un Puigpelat que m’agrada sense reserves. Amb una història que per la seva senzillesa i la seva quotidianitat m’enganxa des de l’inici i em fa avançar per veure on dimonis em portarà.
Escrita en primera persona, en veu de Damià Mesquida i situada a cavall entre Tarragona, Salou i Barcelona, fent servir dos arcs temporals, l’actual i l’any 1975 ens explica com el narrador viu la mort de la seva mare en un terrible accident de tràfic. Tot comença quan un amic seu recupera el vell seat 600 de la seva mare, sense saber que ho és. A partir d’aquí en Damià anirà explicant la biografia de la seva mare: la relació que tenia amb el seu pare; el seu amor de joventut amb el cantant Carles Sauri, com era la vida a casa dels Mesquida abans i després de l’accident, que ell sempre ha pensat que no és tal. De fet no en traurà l’entrellat fins que el 600 apareix novament a la seva vida i
es decideix a llegir una carta que el pare li va deixar en morir. Una confessió més que sorprenent.
Puigpelat ens dibuixa un moment històric del nostre país, les acaballes de la dictadura i l’inici de la transició. Ens mostra com es tapava tot allò que concernia a els afins al règim, per mot que fossin assumptes tèrbols. També ens fa un retrat del paper de la dona en aquella època —no gaire galdós, tot sigui dit— i de les relacions familiars basades en les mitges veritats, les mentides i els silencis; així com de les relacions entre generacions. I ens perfila a un Damià Mesquida com un jove, més tard adult, amb certa síndrome de Peter Pan.
Reconec que he gaudit de la prosa nítida de Francesc Puigpelat, de les seves descripcions i dels seus diàlegs. D’uns personatges sòlids, amb les seves carències i les seves virtuts, del retrat de la societat de la dècada dels setanta… En definitiva que he gaudit i molt de la novel·la.
