Un taller de xocolata

Quatre camins, 2 d’Abril del 2019.

Arribem a quatre camins amb prou temps, busquem l’entrada. Però no sabem on és. Veiem l’entrada del peculi, no és aquesta. N’hi ha una altra, ens hi acostem. Els funcionaris, ens veuen darrera els vidres, però nosaltres no els veiem a ells. Darrera un vidre mirall, hi ha dos funcionaris, suposem que així, les famílies dels presos, no els poden veure el rostre. Entrem i ens registrem, ensenyem el material que portem. Esperem. Ja en aquest moment, ens adonem que tot és molt lent. Revisen el DNI i esperem. Aquest cop esperem a l’educadora que ens acompanyarà. De sobte, entra la Rosa, una noia molt alegre, que ens transmet normalitat, si és que n’hi ha. D’ella, només sabem que es diu Rosa, ens comenta que allà dins val més no tenir
identitat. Mai se sap, ens comenta.

Amb ella esperem que s’obri una porta. Caminem. Esperem que es tanqui i així successivament. Arribem al cercle central. La Rosa va explicant, envoltats d’un silenci que només es trencat pel soroll de les portes tancar-se; Mòdul 1, mòdul 2, cuina, menjador,
tallers…. Tornem a ensenyar el DNI i la documentació. La Rosa explica als funcionaris que venim a fer un taller de xocolata, suposo que ha vist la cara dels funcionaris, quan revisen el material. Tornem a avançar, lentitud, allà dins tenen tot el temps del món. Ens comenta que no podem anar a fer el taller al mòdul 1, és massa conflictiu, afegeix. Ha pensat que estaríem més bé en una cargola que hi ha al pati interior. Sortim a l’exterior, si és que ho podem dir així. Som a fora, si, però envoltats de parets. Entrem al barracó, sempre esperant que ens obrin. Esperem.

La Rosa ens explica que al taller s’hi ha apuntat dotze presos, però no ens assegura quants finalment baixaran. La Rosa està molt emocionada, se li veu a la cara i al somriure que mai abandona. Quan ho tenim tot a punt, jo tinc la mirada fixada a la porta per on entraran els presos. No sabria dir si era expectació o bé ganes de posar imatge a allò desconegut. Els veig arribar, i conto: són 8. La Rosa ens comenta que això ja és un èxit. Entren, saluden, seuen. Vuit homes alguns molt joves per portar trenta anys entre reixes.

Els que tenen més planta, xerren, marquen terreny, oloren la beina del cacao. El més jove, s’allunya del grup com si allò no fos per ell, es dedica a embolicar la closca del cacao triturat amb paper de fumar. No mira, però de sobte reacciona. En Raül estava parlant dels tròpics. Està situant els tròpics de càncer i capricorn. Ell li matisa: “el de càncer es el de arriba“. Per la seva fisonomia, crec que és originari d’aquesta franja. S’emociona i en parla, parla del que coneix, del que ha deixat endarrere, casa seu. I entra en el joc. Els altres reclusos, escolten. Això si, amb la mirada sempre posada al pati exterior. No es perden l’entrada dels presos que es dirigeixen al gimnàs. Els observen. El taller continua, tenen ja ganes de poder endevinar quina figura fa en Raül. Un pingüí, criden.

En Raül acaba la figura, un gall de xocolata. Evidentment, els comenta que és per ells, que en facin el que vulguin. Dos s’aixequen, delicadament, n’agafen els ulls i la cresta. Ve un tercer i amb un cop de puny, l’esclafa. Ara si, una mica de xocolata per cadascú. Se la reparteixen com nens, veus com en fan un farcell amb el tovalló i se la guarden a la butxaca. Un d’ells comenta que la guardarà pel vespre: “para ver la película”.

Marxen, parlant entre ells, però sense despedir-se. De mica en mica, tornen a entrar, ens saluden i ens donen les gràcies. Alguna cosa els hem remogut. Nosaltres tornem a desfer el camí, una porta s’obra, una altra es tanca. Lentitud, silenci, idees que van apareixent, passos perduts en els passadissos, funcionaris, DNI, papers…

És Quatre Camins, sortim. Som a fora i podem valorar el que acabem de viure. Seria simplista posar un delicte a cada cara, és massa agosarat. No es pot descriure d’altra manera, el que vam viure allà. Això si, marxem enduent-nos una vivència que segurament, tardarem temps a tornar a viure. Gràcies Raül per fer-ho possible.