Títol: La memòria de la Vall Fosca
Autora: Carles Mentuy (Balaguer, 1980)
Editorial: Llibres del Delicte
Any: 2019
Pàgines: 185
Llengua: català
Preu: 16,50 €
Sinopsi: A les idíl·liques muntanyes del Pallars, els clans dels Mairà i dels Xurrac porten dècades enfrontats pel control del tràfic de drogues a la zona. L’odi entre els membres de les dues cases ve de lluny i es remunta a generacions anteriors.
Quan els plans dels Xurrac per acabar definitivament amb la casa Mairà prenen forma, els enfrontaments entre els principals integrants dels dos clans esdevenen cada cop més crus. Mentrestant, cap de les dues famílies deixen de banda els seus negocis il·legals.
Crítica literària (Núria Martínez): ‘La memòria de la Vall Fosca‘ és la segona novel·la del Carles Mentuy. Ve presidida per ‘La venjança de la Vall Fosca‘ i recupera no sols l’idíl·lic enclavatge on transcorre gran part de l’acció, sinó també a personatges com en Gerard, la Núria i en Serratosa.
Mentuy ens parla dels clans mafiosos que hi ha a la Vall: El Mairà i els Xurrac; que com no podria ser d’altra manera estan enfrontats i sempre a la gresca. Tots dos volen acaparar tot el poder i les ànsies de venjança i revenja, és el pa de cada dia. Sense oblidar les enveges que hi ha entre membres d’un mateix clan per assolir el mandat d’aquest.
Els tentacles d’uns i altres són força llarg i ben armats, de manera que arribaran a indrets tan dispars com Bali o Barcelona on intentaran actuar amb la mateixa impunitat que ho fan a la Vall.
Reconec que en més d’una ocasió em feia l’efecte d’estar llegint una trama que transcorria a Palerm o Nàpols. Clar que la màfia napolitana també tindrà la seva parcel·la en aquests tripijocs que hi ha a la Vall.
Mentuy ens porta una obra molt coral on els capítols venen precedits pel nom de qui els protagonistes, de manera que anirem saltant d’un personatge a l’altre. I com petits quadradets preparats per teixir un cobrellit de patxword, els capítols aniran unint-per entrellaçar una trama que sap mantenir la tensió argumental fins al final, sense estar exacta de petits tocs d’humor, negre, sempre negre.
L’autor manté un tempo narratiu ràpid en tot moment, fins al punt que es torna trepidant, per ja no tornar a baixar el ritme, en el moment que ens descriu una persecució pels carrers de Barcelona arran d’un motí a la presó model en ple funcionament.
Un llenguatge col·loquial amb girs propis de la Vall Fosca. Descripcions molt visuals tant dels llocs com dels fets. Una atmosfera bastant tètrica en els episodis nocturns a la Vall, molt ben treballada, que fa que el lector es trobi al bell mig d’aquells paratges foscos que poden arribar a fer por.
