Títol: El soterrani
Autora: Sandrine Colette (Barcelona)
Traducció: Maria Llopis
Editorial: Alrevés editorial
Any: 2019
Pàgines: 256
Llengua: català
Preu: 18 €
Sinopsi: Abril del 2001. Benvinguts a l’infern. Théo, el protagonista d’aquesta novel·la, condemnat per haver apallissat salvatgementel seu germà, surt de la presó. En un intent de retrobar-lo per tancar les velles ferides, ha de fugir de la policia, per la qual cosa ha d’abandonar la ciutat i decideix marxar a la idíl·lica campanya francesa, on finalment s’allotja de manera clandestina a la casa d’una parella jubilada encantadora. En plena naturalesa i amb una vida tranquil·la, el protagonista es dedicarà a fer excursions en un entorn de paisatges encisadors. Un dia, però, tot canvia quan és capturat per dos vells bojos en ple bosc, en un lloc perdut i mut on no hi passa mai ningú. De cop i volta, Théo es veurà atrapat i encadenat en el soterrani d’una granja deshabitada, i allà viurà com un esclau, colpejat, privat d’aigua i menjar, fins que la seva vida es converteix en un infern, amb tot tipus de violència. El que haurem de saber, estimat lector, és si se’n sortirà de tot plegat…, perquè sobreviure, en ocasions, no vol dir res.
Crítica literària (Núria Martínez): Reconec que cada cop m’agrada més la literatura negra francesa. I ja no cal dir si la
traducció és tan impecable com la que a ‘El soterrani‘ fa la Maria Llopis. Fins ara tot el que he llegit dels escriptors del país veí ha estat força negre, força fosc, però si he de ser sincera, Sandrine Collette trenca tots els motlles de la negror i la foscor.
‘El soterrani’ ens apropa a la història de Théo, un home que acaba de sortir de la presó on ha estat condemnat per agredir salvatgement al seu germà. Un cop lliure va a trobar-lo per tal de tancar velles ferides, aquesta acció suposa que hagi de fugir de la
policia i decideixi marxar a la campanya francesa on es dedicarà a fer excursions. En una d’elles és capturat per dos vells bojos, en un lloc perdut de la mà de Déu on mai passa ningú. Théo es trobarà captiu i encadenat en un soterrani on viurà com un esclau: colpejat, privat de menjar i aigua i obligat a treballar.
És una obra molt dura, no tant pels fets que ens explica sinó en la manera com l’autora escodrinya l’ànima humana per mostrar-nos els racons més sòrdids i foscos tant del captivat com dels captivadors: la maldat en estat pur; la bogeria de la solitud, l’intent desesperat per sobreviure en les condicions més infrahumanes que hom pot experimentar.
I la gran pregunta que el lector es fa és: a què està disposat un ésser humà per viure, fins on és capaç d’arribar? I les respostes que trobem no poden ser més inhumanes: a ser inferior a un gos, menys que un cavall, ni tan sols assolir la categoria d’esclau sexual, a ser menys que res per tal de conservar la vida. És això viure? I el més important: aconseguir la llibertat voldrà dir poder viure?
La importància de la trama no recau en els fets que ens explica ni els girs que poden haver-hi, sinó en la transformació de Théo, de la seva ment, quan s’adona que no té més solució que acceptar el que li succeeix. Collette ens farà entrar en la seva ment, l’analitzarà, la disseccionarà per al lector.
Una atmosfera oclusiva, la descripció de fets que no poden ser més sòrdids: horror i maldat en estat pur, sense filtres. Sentir l’angoixa, la por i la desídia, el tant se me’n fot tot que sent el protagonista; les pudors fètides, la claustrofòbia congènita del
soterrani… Són els trets que noquejaran al lector i que a la vegada el faran seguir llegint sense treva per veure quin és el final de Théo.
