Títol: L’ull de l’escarabat
Autora: Anna Carreras (Barcelona, 1977)
Editorial: Llibres del Delicte
Any: 2019
Pàgines: 170
Llengua: català
Preu: 16,50 €
Sinopsi: A l’any 1918 la Primera Guerra Mundial està acabant amb Europa quan Gracia Ballesteros es veu obligada a abandonar precipitadament Barcelona. A Burdeus coneix a Carter Irvine, un jove americà, que s’ha allistat com a voluntari per lluitar al Vell Continent, i entaulen una relació que haurà de superar la distància i els perills que els envolten. Mentrestant, al seu voltant, cada cop més persones aparentment sanes moren per culpa de la grip, una epidèmia que aterroritzarà el món.
Crítica literària (Núria Martínez): ‘L’ull de l’escarabat‘ és bàsicament la història de la Maria i en Salva. Una parella que manté una relació professional: ella és una crítica d’art i ajuda a en Salva en la creació del seu quadre. Aquest podria ser el breu resum d’aquesta història, però creieu-me quan us dic que és molt més.
Amb poc més de cent cinquanta pàgines, exactament, cent setanta, i en el curt espai de temps d’una tarda/nit, Anna Carreras ens porta un thriller psicològic de manual. Si tot és concís, l’espai on succeeix no podia ser menys i l’acció transcorre dins el centre cultural on treballa en Salva i on la Maria es troba atrapada després de patir un desafortunat incident només arribar-hi.
La Maria enamora al lector només conèixer-la. Dir que està com un llum és quedar-se curt: maldestra, donada a ficar la pota, a patir incidents quan a poc surrealistes, a muntar-se les seves pròpies pel·lícules i a acabar creient-se-les… a ser enganyada, a
deixar-se enganyar… enamorada d’en Salva d’una forma quasi malaltissa, d’una manera irreal que només existeix en el seu imaginari.
Hi ha una frase a la pàgina cent quatre que per a mi resumeix perfectament com és la Maria: “Adora els fragments, però odia els pedaços”. Potser perquè la vida de la Maria sembla feta de retalls, de pedaços de trossos i ella frisa perquè fos un fragment de quelcom més important.
La personalitat d’en Salva també es digna d’estudi: ell es defineix com ‘amfibi’; cosa que desquadra per complet a la Maria; però no deixa de ser seductor de pa sucat amb oli; una persona que amb les seves males arts, els seus enganys i tripijocs aconseguirà el que es proposi.
I amb tots aquests ingredients, Anna Carreras ens porta una novel·la que el lector no sap molt bé com ha de catalogar, però que el manté enganxat a les seves pàgines fins al final. Vas llegint i no tens ni la més mínima idea de com acabarà, d’on et durà aquella sèrie d’escenes on a la pobra protagonista no li poden succeir més coses, a quina més esbojarrada i surrealista i frises per arribar al final i treure’n l’entrellat de tot plegat.
Un llenguatge desinhibit, esbojarrat, directe, fresc, irònic que perfila una història diferent, que sense ser negre, que no ho és, és, a estones, molt fosca. On l’escarabat, lluent com el de la història de Poe, jugarà un paper determinant tal com ens indica el
títol.
Trobem ‘peros? dons el final: un xic sobtat i poder una mica forçat. Crec que alguna pista més no haguera estat malament i que un parell o tres de pàgines més per allargar, i aclarir, una mica més el final no hagueren sobrat.
