Títol: La distància fins al cirerer
Autora: Paoloa Peretti (Màntua (Itàlia), 1986)
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Amsterdam
Any: 2019
Pàgines: 216
Llengua: català
Preu:17 €
Sinopsi: La Mafalda té nou anys i una única certesa: en sis mesos deixarà de veure-hi del tot. La distància a la qual divisa el cirerer de la seva escola serà la unitat de mesura de la seva pèrdua de visió. Cada dia que passa hi ha d’estar més a prop, per contemplar-lo bé. És per això que apunta en una llibreta les coses que li agradaria fer abans no sigui massa tard: comptar les estrelles que il·luminen la nit, jugar a futbol, pujar al cirerer… Però amb l’ajuda de la família i els amics descobrirà que les coses essencials no cal veure-les per sentir-les. Només així podrà deixar enrere la ràbia i la por, per encarar el seu destí sense haver de renunciar a res.
Crítica literària (Núria Martínez): El llibre em va cridar l’atenció tan bon punt vaig saber de la seva existència i és que
només que llegim la contraportada veiem que es tracta d’una novel·la força especial. Esbrinar que l’autora, Paola Peretti, ens parla de la seva pròpia realitat a través del personatge protagonista, Mafalda una nena de nou anys, va fer que encara tingués més interès per la trama i és que ja sabem que els fets reals o les històries basades en fets reals, criden poderosament l’atenció del lector.
La Mafalda sap que la seva vista té data de caducitat: sis mesos. La seva unitat de mesura per saber a quin ritme hi deixa de veure és la distància que la separa del cirerer que hi ha al pati de l’escola i cada dia ha de ser més a prop per albirar-lo; per aquest
motiu la Mafalda fa una llista de coses que li agradaria fer mentre encara s’hi vegi.
Dient-vos això, que no avanço res doncs és la contraportada del llibre, podeu pensar que estem davant una història de llàgrima fàcil, trista…, ans al contrari! Estem davant una història potent, irònica, divertida, escrita amb la senzillesa i la naturalitat que
demana el llenguatge infantil.
La Mafalda és la narradora de la seva història i és la seva visió, de nena especial per les circumstàncies que li toquen viure, qui ens relatarà com gestiona el seu problema.
A la Mafalda l’acompanyen un seguit de singulars personatges: Ottimo Turcaret, el seu gat marró i gris que va rescatar del cirerer de l’escola quan era tan petit que li cabia a la butxaca; els seus pares, un matrimoni que es desviu per la seva petita i que afronta com bonament pot la seva malaltia; en Filippo, el nen conflictiu de l’escola que resulta ser el seu millor amic; Chiara, era la seva amiga però que li gira l’esquena; l’Estela, la
conserge de l’escola que sempre vetlla per ella. Tots ell, cadascú a la seva manera faran entendre a la Mafalda que les coses essencials de la vida no cal veure-les per sentir-les.(fent al·lusió a la frase del llibre «el petit príncep»).
Cada un dels personatges estan perfectament perfilats en el paper que els toca jugar, però si hi ha un que ens roba el cor, aquesta és, indiscutiblement, la Mafalda.
L’autora ens descriu a una nena intel·ligent, tranquil·la, decidida, imaginativa, reflexiva, que de vegades sembla més gran dels que és, però que majoritàriament es comporta com una criatura de nou anys. Mafalda és una nena especial, però no penseu que ho és perquè està malalta, perquè erraríeu en la percepció, ella és especial per la prodigiosa imaginació que té, per com afronta les coses del dia a dia, per com es relaciona amb la gent; en definitiva per ser com és.
