Títol: Nosaltres en la nit
Autora: Kent Haruf (Pueblo (Colorado) – 1943-2014)
Traducció: Anna Turró
Editorial: Angle Editorial
Any: 2017
Pàgines: 160
Llengua: català
Preu: 16,90 €
Sinopsi: La proposta que l’Addie Moore fa al seu veí Louis Waters —si li agradaria anar a casa seva per dormir amb ella— sacsejarà profundament les seves vides i les seves expectatives. Tots dos fa anys que són vidus i saben què és la soledat. De la distància i l’estranyesa dels primers moments, avancen cap a la intimitat i la complicitat, cap a un coneixement profund de l’altre. En la quietud de la nit parlen amb franquesa sobre la seva joventut, els matrimonis i els fills, els enganys, les esperances, la solitud i les pors. Qui sap si passaran junts la resta de les seves vides
Crítica literària (Núria Martínez): Faig una parada en la trilogia de Holt per endinsar-me en la lectura d’aquest altre llibre d’en Kent Haruf, l’última novel·la que l’autor nord-americà va escriure abans de morir el novembre del 2014. És la sisena de les seves obres, de les quals només quatre han estat traduïdes al català.
‘Nosaltres en la nit‘ ens torna a portar al poblet de Holt, a l’estat de Colorado, i ens explica la història de l’Addie Moore i en Louise Waters. Els dos han estat veïns durant quasi tota la vida i és ara, quan tots dos s’han quedat vidus, els fills han deixat la casa familiar per viure la seva vida, que a proposta d’ella decideixen dormir junts per compartir converses, fer-se companyia i apaivagar la seva solitud.
Haruf manté el seu estil directe, sobri, sense grans descripcions i la seva prosa neta i planera, sense artificis ni parafernàlies innecessàries, que m’ha captivat d’ençà que vaig llegir les primeres línies de ‘Cançó de la plana‘.
Aquest cop no és una novel·la coral, com ho són les de la trilogia de la plana, però segueix sent una obra polièdrica, plena de cares i matisos. Aquí tenim dos personatges principals, l’Addie i en Louis —als que anirem coneixent a través de les converses
nocturnes que mantenen cada nit al llit de l’Addie— i uns quants personatges secundaris, com en Gene o en Jamie, fill i net de l’Addie, que s’ajudaran arrodonir la història d’aquests dos ancians.
L’autor ens porta una història d’amor incondicional entre dues persones que es necessitem, a qui els cal la mútua companyia que es fan, l’escalf que es donen. Ens demostra que mai és tard per tenir una segona oportunitat. L’Addie i en Louis hauran de
fer front a les enraonaries dels seus convilatans, a la mesquinesa de qui no entén, ni vol entendre, que la seva és una relació d’iguals que es sustenta en l’amistat i l’estima que es professen, que l’amor arribarà a través del frec diari, de les confidències en la penombra de la nit; que són dues persones solitàries que han trobat un punt de suport emocional en l’altre.
I és aquesta incomprensió, els prejudicis dels altres, especialment per part d’en Gene qui sense cap motiu se sent amenaçat per la presencia d’en Louis a la vida de la seva mare, el que provocarà un final demolidor pels protagonistes i de retruc pel lector, qui durant tota la novel·la esbossarà un mig somriure que desapareixerà de cop i donarà pas a l’estupor, a la incredulitat, a la impotència i, al menys en el meu cas, a les llàgrimes que afloraran en els seus ulls sense poder remeiar-ho.
Una narració íntima i continguda; commovedora i agredolça; amb personatges humans que ens mostren les seves pors i frustracions, la seva bonda i la seva maldat, en definitiva les seves llums i les seves ombres, amb els que bé empatitzaràs o bé odiaràs, perquè són reals, són la gent a qui coneixem i a la que ens creuem al llarg de la nostra vida.
