Títol: La noia que es va capbussar endins el cor del món
Autora: Sabrina Berman (Mèxic DF – 1956)
Editorial: Alrevés Editorial
Any: 2016
Pàgines: 288
Llengua: català
Preu: 19 €
Sinopsi: Catalogada de «realisme commovedor», en aquesta novel·la percebrem el món i el mar a través dels ulls d’una nena autista, un món on prima la literalitat, on les coses són el que són, i no són el que no són. Un text que convida a la reflexió sobre la societat, les relacions humanes i les ambicions, però principalment, sobre nosaltres mateixos. Un llibre que hauria de ser llegit i rellegit perquè ens acosta a la nostra essència, als nostres orígens, i és que, com diu la Karen, primer penso i després existeixo. Com entendries la vida si el teu cervell no et permetés entendre els eufemismes, les metàfores, si les teves connexions neurològiques no et permetessin mentir ni tenir fantasies? Però, i si al mateix temps tinguessis una memòria privilegiada i la teva capacitat d’organització espacial estigués dins de la categoria de geni? En definitiva, com entendries la vida vivint en un pragmatisme absolut però amb un alt grau de simplicitat i lucidesa?
Crítica literària (Núria Martínez): Hi ha llibres que et criden tan bon punt els veus i això és el que em va passar amb aquesta novel·la quan el seu editor me la va oferir. Només pel fet que era una recomanació seva, és algú a qui admiro per la feina que fa, que fan tot l’equip editorial, ja me l’hagués quedat, però reconec que la portada em va captivar. Aquesta criatura amb un peix a la mà que mira a terra, és una imatge tan dolça que et no pot deixar indiferent.
Sabina Berman situa la seva trama en un petit poble mexicà, Matzatlán, on arribarà l’Isabelle per tal d’heretat l’empresa familiar: Atunes Consuelo. Quan Isabelle arriba a la casa familiar desconeix que a més del negoci hereta un ésser humà. Una criatura asocial, esparracada i que no sap parlar:la Karen.
La Karen, tot i tenir ja cinc anys, viu al soterrani de la casa, no ha conegut l’afecte de les persones i es menja la sorra de la platja. Isabelle intueix que la nena és la seva neboda i pren com a missió civilitzar-la. Tasca gens fàcil i és que Karen és una nena autista, tremendament intel·ligent per a unes coses i molt però que molt maldestre per a altres. I és que com molt bé diu la seva tieta, la Karen té capacitats diferents que poden portar-la a l’èxit més espectacular amb la mateixa facilitat que al fracàs més estrepitós.
Reconec que em vaig enamorar de la Karen tan bon punt la vaig conèixer. És ella qui, en primera persona, ens anirà desgranant la història de la seva vida, sempre íntimament lligada a la de les tonyines. La Karen aprendrà les habilitats bàsiques per desenvolupar-se en un món predeterminat per uns altres. Estudiarà Zoologia i arribarà a ser l’empresària més important de la pesca de tonyina. Ens mostrarà les seves dificultats per entaular relacions amb les altres persones, per percebre el món com ho fa la resta de mortals. Tot i que li costa reconeixes com una humana, bussejarà entre els peixos del mar i els humans que l’envolten per comprendre el seu lloc al món.
La Karen es convertirà en una dona profunda, interessant i plena de vida, que aportarà un gra de sorra a l’estandarditzada forma que tenim de veure les coses. Perquè el ser discapacitat no implica no ser capaç de fer coses, de complir somnis, de deixar una empremta en el món. I això és quelcom que tan ella com la seva tieta tenen molt clar. La Karen és capaç de fer tot el que es proposi, només que al seu ritme i a la seva manera, que no té per què ser la nostra.
Sabina Barman té una prosa senzilla i àgil, directe i de vegades quasi poètica que reflecteix a la perfecció la manera de ser de la Karen.
