Va de salut

Em recordo de menut, acompanyant l’àvia Maria … Bé, de fet, no era acompanyant-la, sinó sent nen, és a dir, que l’àvia m’hi portava com em portava a resar el rosari a la capella del Sant Crist o a comprar a Can Ramires. És a dir, perquè jo era a casa seva, allà al capdamunt del carrer Sant Sebastià i no tenia més remei que endur-se’m a fer la seva vida.

El record m’ha tornat amb l’enderroc de Can Serdà, com em va venir en enderrocar l’antic Dispensari on, a més a més de viure-hi la tieta Carmeta, hi havia el “temut” practicant i la seva “terrible” agulla! Quin bon home i quin mal ofici, el pobre!

Taradell va canviant. Alguns canvis te’ls prens millor que d’altres i, a mi, la fi de Can Serdà m’ha fet sentir vell, molt vell. No sé, suposo que, com va dir un d’aquests que pensa molt, tothom és emigrant de la seva infantesa. I aquest fet, fa que, fins i tot sense marxar de casa, visquis en un lloc que no és el teu.

Amb Taradell em passa això: el dispensari nou no acaba de fer-se’m familiar, els carrers asfaltats se’m fan estranys i, sempre que puc, miro de trobar les belles roques on jugava de menut o algun element arquitectònic, com les baranes d’algunes finestres i balcons, que em donin la necessària dosi d’infantesa.

El progrés, per dir-ho així, es fa per viure millor, però sovint genera monstres. I, darrerament, en tenim algun que malmet propietats mòbils del veïnat. Que aquesta nit un cotxe amb el vidre trencat, que si la propera, una moto robada.

Davant de tot plegat, un sent por, una por que engendra ràbia, una ràbia que treu el pitjor de la natura humana i que, un cop raonada, no porta enlloc. Bé sí, a la garjola l’innocent enrabiat i, potser, a l’hospital, al monstre malgirbat.

Per això, sempre que visc Taradell, miro de cuidar-me, de pensar que l’esforç de millorar la Vila val la pena. Val la pena, tot i que trobi a faltar aquell Taradell idealitzat de la meva infantesa, aquell Taradell autoconstruït per les restes d’aquell infant que, amb l’àvia Maria, anava a Can Serdà, a Can Ramires, a la Fantasia, a l’Esglèsia i que, amb aquesta ulls, s’exalta i diu &”tot això abans no passava, noi”. I ho diu amb els ulls tancats i mirant la Serra i els camps que alegraben les tardes de bany de safareig al capdamunt de Can Pep.

Veus! Deia que això anava de salut i he acabat parlant de monstres, propietats privades i penjat de les branques de la memòria per convertir-ho tot en un reguitzell de potades d’ase vell que es vol assenyat, però no se’n surt gaire.

Cuideu-vos! Cuidem-nos!