Títol: Istanbul, Istanbul
Autora: Burhan Sönmez (Ankara, 1965)
Traducció: Pelin Dogan i Miquel Saumell
Editorial: Periscopi
Any: 2018
Pàgines: 296
Llengua: català
Preu: 18,50 €
Sinopsi: Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s’expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions.
Crítica literària (Núria Martínez): Reconec que quan vaig començar la lectura d’aquesta novel·la, anava avisada sobre la seva duresa. Tot i l’avís, he de dir que ha estat una de les lectures més difícils que he fet el darrer any.
L’autor trasllada al lector fins a una presó subterrània de la ciutat d’Istanbul: allà els presos són terriblement torturats en llargues sessions que poden ocupar més d’un jorn. En una de les cel·les hi conviuen quatre homes que tot i les terribles condicions es
neguen a perdre l’esperança. Els quatre protagonistes s’expliquen històries on només hi ha una norma: ha de succeir a Istanbul. També relaten parts de la seva vida anterior a l’empresonament, no gaires, no és qüestió de donar massa pistes a ningú i imaginen
escenes que protagonitzen ells, tots quatre junts, en llibertat. És la manera que tenen d’aïllar-se del seu macabre present.
L’arc temporal s’allarga deu dies, durant cada jornada un dels presos pren la paraula i serà el nostre narrador. A les històries i retalls de la seva vida que abans esmentava, s’hi suma el relat d’allò que viuen aquell dia: a qui vindran a buscar per ser interrogat? Com i quan tornarà a la cel·la? Els sorolls que escolten a través dels murs, les passes dels guàrdies, la visió de la cel·la del davant i la seva comunicació amb la noia que hi ha tancada… Sönmez no escatima en detalls en les seves descripcions, que tant es poden retratar la bellesa de la ciutat que s’estén per sobre d’ells, com la crueltat de les tortures a les quals són sotmesos. La seva prosa tampoc escatima en recursos estilístics ni literaris, fent, inclús, servir l’humor per descriure la pitjor de les tragèdies.
Tota la novel·la és un cant d’amor a la ciutat, a Istanbul, que es converteix en un vell pergamí recobert a parts iguals pels somnis i la desesperació d’aquests quatre homes: l’estudiant Dermitay, el Doctor, el Baber Kamo i l’oncle Küheylan. Quatre persones
sense cap vincle d’unió que no sigui el dels pocs metres de la cel·la on estan empresonats; sense més unió que la de la seva desgracia.
Una novel·la coral, amb quatre veus que acaben donant tot el protagonisme a la ciutat d’Istanbul que acaba sent el personatge central sobre el qual pivoten totes les històries que els personers expliquen. Llums i ombres d’una de les ciutats més importants de
Turquia.
