Març marçot

Són quarts de quatre de la matinada a l’exili barceloní. Com és d’habitud ja, l’insomni es fa present i em deixo portar per les agulles del rellotge que marquen, militarment, el pas del temps.

M’agrada pensar que vivim dins d’una ucronia cinematogràfica enginyada per algun gran guionista, per un d’aquests genis que ens fan passar l’estona amorrats a una pantalla on tot corre a gran velocitat. Però, aquest pensament, dura ben poc. 

En la fosca, miro el calendari i veig que ja és primavera, que encara som en plena quaresma i que, si fos a casa, a Taradell, seria gaudint d’una quarantena on les estacions no les marca el calendari de la Genisenca, sinó els fruits, els ocells i les flors del trosset de món que més m’estimo de la terra, el meu estimat raconet taradallenc.

Que en sou de privilegiades, vosaltres! Quina enveja que us tinc! Com m’agradaria viure confinat a Taradell, lluny del brogit aturat de la gran ciutat que m’envolta! 

Ho penso de debò, tot i saber que cada vida és un món i que, de ben segur, si fos a Taradell, em costaria Déu i ajuda quedar-me a casa i no sortir a passejar pels boscos que us envolten.

Però, diuen, toca fer just això, toca quedar-se a casa, toca fer-ho per les persones més dèbils, per evitar contagis d’aquest virus enganyifos i encomanadís que deixa els pulmons buits d’aire i, sense respirar, la vida se’n va, se’n va com en Manu Dibango, l’Albert Uderzo, la Carmen de Mairena o, els nostres savis particulars, en Pep Miret i la Rosa Capell. 

Res, tu, que som pols d’oblit. Ho som i ens ha tocat viure sota les faldilles de la vella quaresma, d’una letal vella quaresma que, totes a casa i amatents als dictats de la ciència, haurem de vèncer per tornar a viure en societat lliure i plena. Una societat que, persona a persona, casa a casa, és sota aquell vell refrany que diu: “març marçot mata a la vella a la vora del foc, i a la jove si pot”.