Títol: Els dits dels arbres
Autora: Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959)
Editorial: Bromera
Any: 2020
Pàgines: 160
Llengua: català
Preu: 12,95 €
Sinopsi: La Irene acaba de sortir del psiquiàtric després de dos anys d’internament. Viu sola i no té ningú que la pugui acompanyar en el seu procés de tornada al món real. Per això, per recomanació del seu psiquiatre –a qui odia– i per poder adaptar-se a la seva nova vida, comença a escriure les seves pors, la ràbia, els dubtes i els atacs a la realitat i a ella mateixa en uns quaderns, a manera de diari. Entre les línies d’aquest, carregades d’ironia i d’obsessions, descobrirem quina és la història de la Irene i què és el que l’ha duta a trencar-se. O, com diu ella, a viure expulsada del món.
Crítica literària (Núria Martínez): ‘Els dits dels arbres’ és la tercera novel·la de l’Anna Maria Villalonga i la primera que no és de gènere negre. Però està clar que les arrels mai es perden i si bé no és de gènere negre, sí que ens porta una trama força fosca.
Fidel al seu estil, predominen els personatges, poder en aquest cas el més correcte seria dir: personatge en singular, ja que si bé hi ha secundaris, el pes de la narració cau en la protagonista, la Irene, que a través de les pàgines que va escrivint per recomanació del seu psiquiatre, ens explica el seu present i ens dona pinzellades del seu passat.
Aquesta vegada, l’Anna Maria ens endinsa en la, torturada i malalta, ment de la Irene. I ho fa amb la naturalitat de qui passeja pels carrers i ens explica el paisatge urbà que hi troba. I és aquesta naturalitat i falta d’artifici el que fa que el lector s’endinsi en les dèries de la protagonista i no pugui sortir d’elles. Les obsessions de la Irene, però, no són infundades, la jove ha viscut coses força colpidores i desagradables al llarg de la seva vida. Fets als quals a ella li costa posar-los nom i als que anomena amb l’inicial.
L’autora ens porta un joc metaliterari que tant ens farà somriure com ens clavarà un cop de puny a la boca de l’estómac que ens deixarà sense alè. I aquest canvi es pot produir dins del mateix paràgraf, ja que el que estem llegint són les paraules d’una ment
pertorbada que tant ens mostra la seva eufòria com la seva baixada als inferns.
L’autora ens fa el retrat d’una persona solitària, que reconeix no tenir amigues; una persona que per la seva condició de malalta mental és exclosa de la societat, de fet ella mateixa diu que se sent “expulsada” i és que, desgraciadament, encara hi ha massa
perjudicis i massa estigmatització amb la gent que pateix aquest tipus de malalties.
L’Anna Maria ens regala un text ple d’imatges, de metàfores, i posa la creativitat de les persones en primer pla; no només la creativitat com a escriptora de la Irene, sinó també la creativitat plàstica de la Bruna, una grafitera; i demostra quelcom que és més que cert: la creativitat ens pot salvar de caure als abismes més profunds i ens aferra a viure el present encara que sigui de manera maldestra.
Ens parla de la vida i les seves complicacions, de la mort i el buit que deixa en els vius. De les complicades relacions familiars. I, com no podia ser d’un altra manera, fa el seu petit homenatge als animalons, especialment als gats, una de les seves grans debilitats, que ens apareixen com a dibuix de la portada d’una llibreta o com un mural de grafiti realitzat a la paret d’un edifici.
