De ciutat estant, segueixo l’esdevenir de Taradell per les xarxes socials i per alguna escadussera trucada en format tradicional.
Confinat a Barcelona m’enyoro del meu país, allunyat pe un bitxo que em va agafar lluny d’ell i vora el mar que veig per la finestra dia si i dia també. Una mar tan gran com la melangia del migrant engabiat que sento constantment.
Un dissabte de les darreries de maig, Taradell em reclama per una d’aquestes xarxes digitals:
“Hola Lluís! Quan pujareu a Taradell? Teniu el cirerer amb les cireres ben vermelles, que en pocs dies es passaran”
El missatge em sobta, car si fos per mi seria confinat a Taradell de fa dies, setmanes, mesos, però encara no puc pujar, potser per respecte a una llei que em fa ser en zona contagiosa enfront d’un Taradell menys coronavirusitzat. Per això em sobta rebre aquesta alenada d’aire fresc que m’arriba cap al tard al balconet del pis on visc aquestes hores fioscanes.
Un airet que em fa viatjar a Taradell amb la ment. Una ment que veu un Taradell on la natura va fent el seu desconfinat camí pels cicles de la natura. Hi veig la parra verda i viva i curulla de naixent raïm i veig una parera salvatge que té cura dels primers fruits que comença a infantar i també una selva de colorits gallarets jugant a fet i l’amagada entre el verd d’altres herbes que es troben cofoies en aquell racó farcit de màgia.
Un reietó, vingut de la vila que viu en la recent estrenada fase 2, s’apropa al balcó d’aquest pis confinat en fase 1 on passo les hores. Ell és qui em confirma les paraules de la veïna suara esmentades, és ell qui em piula que els cirerers estan curulls de cireres. De cireres massa verdes encara, de cirerers ja passades i, també, de les sucoses i saboroses cireres que fan delicia visual de les veïnes i veïns d’un carrer, veïnes i veïns que, en els seus passejos i sortides, van prenent custòdia d’un tros de país que em té el cor robat.
Gràcies a aquesta custòdia veïnal, m’arriba aquell aire celestial que us contava un xic més amunt. Gràcies a veïnat, mon germà, veí de Balenyà, aplega les primeres cireres per als pares que, també a ciutat, potser si que podran pujar aviat.
Per la resta de cireres queden una o dues setmanes, me diu el gran de casa. Una o dues setmanes de sol i la serena per unes cireres que salvatgament descurades han avançat llur maduració en relació a d’altres anyades.I, de lluny estant…
Com cirerers confinats
frueix la meva ment
d’uns intensos pensaments
de la terreta que m’estimo.
Amor per Taradell
enyor per una vida
remor que,
de lluny, m’arriba
d’un país que al meu cor nia.
