Títol: Escapisme
Autor: Marc Moreno (Barcelona, 1977)
Editorial: Més Llibres
Any: 2020
Pàgines: 216
Llengua: català
Preu: 18,95 €
Sinopsi: L’Aitor no té una vida regalada. Se sent maleït i li sembla que tot el que toca se li podreix entre els dits. La vida es precipita i a vegades ens atropella, però hi ha barris, hi ha famílies, hi ha persones que semblen estar sempre en el punt de mira d’una mena de déu psicòpata. Marc Moreno compon un mosaic tarantinià de fracassos, la història sotragada d’un antiheroi de l’extraradi de Barcelona que ha fet de l’escapisme el seu estil de vida, de supervivència: no hi va ser quan el necessitava la Sofi, la mare de la seva filla; és incapaç de plantar cara al mala peça del seu germà gran, i ara que la mare és a l’hospital, no gosa traspassar la porta de l’habitació per veure si se’n surt o no. Però les coses encara poden empitjorar.
Crítica literària (Núria Martínez): L’autor ens torna a situar a un dels barris de la perifèria de Barcelona: la Verneda, igual que ja va fer en la seva anterior novel·la, ‘Temps de Rates’. De fet d’aquella història recuperaren algun dels personatges que hi vàrem conèixer.
Marc Moreno ens porta una història de perdedors que saben que ho són i que ja els hi està bé ser-ho. El protagonista, l’Aitor, és un jove de 25 anys que no a treballat mai a la vida, que no sent la necessitat de fer-ho, ja que la mare s’ocupa que tingui un plat a taula i un sostre on viure. Però tot això canvia quan la mare pateix un accident laboral que la porta al llit de l’hospital. Lluny de preocupar-se de si està viva o morta, l’Aitor brega per omplir la panxa quan té gana. Necessita una feina urgentment, però és tasca complicadíssima. I és que al barri no hi ha oportunitats, no cal buscar solucions perquè no es troben. I això porta al nostre protagonista a elaborar un seguit de plans, a quin més forassenyat, per tal de treure pasta.
L’Aitor malparla d’ella com a mare, però viu a expenses de la dona. Es queixa de l’abandonament a què el van relegar els pares. La soledat que sent es mastega al llarg de tota la trama, és palpable. Però, ell es comporta exactament igual amb la seva filla, l’Alba, fruit de la seva tempestuosa relació amb la Sofi.
Per no creure, o creu ni amb l’amistat, per molt que en Charly —personatge rescatat de Temps de rates— li demostri una vegada darrera altra que ell és el seu amic. Aitor és un descregut quant a sentiments es refereix. Un poca pena que sembla no tenir sang a les venes i amb el que és molt complicat arribar a empatitzar, tot i que a vegades desperta certa tendresa en el lector.
Els grans mals del barri estan perfectament integrats a la trama. La droga sens presenta en totes les seves versions: mercaderia amb la qual traficar; com a mal endèmic dels joves del barri; com a problema de la societat actual; com a arma mortífera…
Les famílies desestructurades on els pares no fan absolutament res per guanyar-se l’afecte i el respecte dels fills, però on els fills tampoc es fan estimar.
L’atur; la immigració; els comerços tancats… els bars autòctons que cada cop més estan regentats per xinesos…
Però també ens presenta una Verneda plena de turistes que arriben al barri buscant preus més assequibles per poder passar unes vacances a la ciutat; on els pisos turístics han fet acte de presència.
Tot i la foscor que irradia tota la trama hi ha moments que un somriure es dibuixa a la cara del lector, és quan s’assabenta dels plans d’Aitor per sortir-se’n i de com els porta a terme. Realment no he conegut personatge més desgraciat que ell.
