Títol: Mirada prohibida
Autor: Nina Bouraoui (Rènnes, 1967)
Editorial: Les Hores
Any: 2019
Pàgines: 128
Llengua: català
Preu: 16,90 €
Sinopsi: Als carrers d’Alger els homes xerren i s’abracen. Darrere de les portes tancades, les dones, silencioses, s’avorreixen. Separada de la vida de la ciutat per una finestra, una nena observa.
Una paret bruta, un carro ple de gent i un nen imprudent li donen paraules per a una nova història. Ella inventa. S’inventa a si mateixa. El somni és necessari.
És a la pubertat, el seu pare no li ha parlat durant dos anys. La mare prepara alguna cosa i les germanes callen. L’amor i l’esperança no existeixen. Ningú no se n’escapa.
La seva única culpa és néixer nena. El seu destí és l’avorriment, la submissió, la soledat i el confinament.
Crítica literària (Núria Martínez): ‘Mirada prohibida‘ és la primera novel·la de Nina Bouraoui, i creieu-me si us dic que es pot considerar una petita gran meravella, una obra d’art. Sí, una veritable obra d’art per la seva prosa poètica explicant uns fets devastadors.
Durant tota la trama, dividida en quatre parts, l’autora denuncia l’horror de la condició de la dona magrebina. Una dona que sempre viu a l’ombra, que no té dret a res més que a obeir als homes: primer al pare o germans i després al marit.
En alguna entrevista he llegit que Nina Bouraoui diu que la seva escriptura és la del cos. I és ben cert que a la ‘Mirada prohibida’ qui s’expressa és el cos de la dona: un cos negat, ofegat a ser quasi invisible, xiuxiueja, plora, tremola i sagna… El cos femení és castigat, reclutat, assetjat i amagat … El seu crim? la seva feminitat que desperta els mals pensaments i baixos instints dels homes.
Escrita en primera persona, en veu d’una dona de qui no sabrem el nom quasi fins al final de la novel·la, tampoc ens fa falta, ja que el que ella ens descriu és extrapolable a qualsevol altra dona de la seva ciutat, del seu país. La protagonista ens descriu la seva vida com a presonera i els únics moments d’escapament que es pot permetre a través de la seva poderosa imaginació. El lloc on viu reclosa és darrere la finestra de la seva cambra, des d’on pot veure el seu carrer.
L‘element pivotant, l’epicentre de la seva narració, serà sempre el mateix: el seu cos. El cos adolescent en plena floració, que desprèn impuresa i cal contenir-lo, fins i tot emmascarar-lo brutalment, comprimint pits i malucs fins a deformar-los.
Al costat de la mare, una dona ofegada i negada perquè no va poder donar a llum a un nen; de dues germanes, una de les quals, la petita, va ser llençada per la finestra en néixer, per culpa del seu sexe indigne. I sota la mirada tirànica d’un pare musulmà fonamentalista, que ni tan sols li dirigeix la paraula, la protagonista intenta escapar de l’austeritat i desesperació de la seva presó, i del turment mental i físic que li suposa.
L’autora dona vida i cos a cada olor, forma o color que ens descriu i reprodueix amb precisió milimetria tots els matisos d’aquesta atmosfera opressiva carregada de vici, decadència, frustració, silenci i ràbia continguda; l’angoixa i la por que les dones senten, són gairebé palpables.
Ens planteja un seguit de situacions a quina més dura per les dones. I ens passeja pels carrers d’Alger on darrere cada porta i cada finestra s’amaga una vida que pateix l’hostilitat del domini masclista.
