Tornem a l’escola?

Quan en Joan em va recordar que em tocava article d’opinió, no tenia gaires ganes de posar-m’hi. Aquest estiu ha estat, emocionalment, molt dur. Massa dur per escriure. Però la vida ha de seguir i el record s’ha de fer present. Per això, aquest escrit, amb voluntat de ser optimista, el dedico a quatre persones que, per causes ben diverses,han deixat aquesta terra un xic més buida de bondat: en Ramón, la tieta Carme de la Casa Nova, el tio Curro de Pinzón i en Moisès.

Com deia, la vida continua i, quan un és pare, ha de mirar un xic avall, a l’alçada dels ulls de la mainada a qui ha donat la vida. I aquesta mirada, aquesta setmana, és carregada de pors, dubtes i certeses.

Les certeses són que els nens i nenes necessiten nenes i nens amb qui compartir el gaudi del joc i l’aprenentatge.

Les pors i els dubtes són derivats de la mediatització d’un virus que fa que percebem la malaltia i la mort més properes que mai en aquest nostre món on ens crèiem molt segurs.

Arriba la tornada a l’escola i aquesta, en les circumstàncies actuals, és un espadats d’angoixes. D’angoixes per la salut dels nostres fills i, de retop, dels nostres pares. Qualsevol mesura ens sembla insuficient, qualsevol notícia, font de terror. Però la vida, des del naixement, porta la mort incorporada. Havíem perdut aquesta certesa, que és tan propera en d’altres parts del planeta, però que havia fugit del nostre present civilitzat.

Desconec si la mascareta, la distància social (que en diuen) i el rentat de mans és suficient mesura per calmar els ànims i sentir-nos segurs, però tinc l’absoluta certesa que les mans de qui ha fet de l’amor per la infància, ofici, és un bon referent per tenir els meus fills ben cuidats.

Estimem-nos. Estimem-nos com mai ho hem fet i entomem el nou curs amb el somriure que es dibuixava sempre en els rostres d’en Ramón, la tieta Carme, el tio Curro i en Moisès. 

Com deia en Joan Sales, a la seva incommensurable Incerta Glòria, la Vida és una vall fonda entre dos espadats enormes: l’espadat de l’Obscé, que ens dona la vida, i l’espadat del Macabre, que ens la lleva. Visquem-la amb un somriure, superem les pors, superem-les amb la certa que les mestres, i els infants que acompanyen la nostra mainada, són les millors persones per tenir cura dels nostres fills en aquest curs que comença carregat de neguits, dubtes i angoixes. Només així, des de la més pura humanitat, serem capaços de superar els temors que ens tenallen.

Bon curs a tothom i a viure que són dos dies!