Títol: Dins el cor de Chopin
Autor: Mònica Batet (El Pont d’Armentera, 1976)
Editorial: Empúries
Any: 2020
Pàgines: 144
Llengua: català
Preu: 17,50 €
Sinopsi: Dins del cor de Chopin és fruit de la fascinació que exerceix Polònia sobre l’escriptora Mònica Batet. Des del 2007, les llibretes de l’escriptora recullen històries de tota mena relacionades amb aquest país de gent acollidora, sentimental i ferida per la Història. El lector hi trobarà el conte de l’escriptora catalana que no aconsegueix parlar per telèfon amb el seu pare, el dels nens que veuen com una nit de desembre uns tancs travessen Varsòvia, el conte del plat de més que hi ha d’haver a cada taula per Nadal, el dels japonesos que guanyen cada any el concurs de piano Frederic Chopin… L’autora s’ha endinsat en el cor de Polònia i ofereix als lectors aquest llibre que fa somriure i fa plorar.
Crítica literària (Núria Martínez): Deliciós recull de contes de la Mònica Batet. Divuit contes amb un denominador comú: Polònia. Un país que ha captivat i encisat a l’autora.
El primer i l’últim conte del recull tenen la particularitat que qui ens parla és l’autora. El primer, poder el més íntim ens explica el seu primer viatge al país i les converses telefòniques, amb anècdota inclosa, que manté amb el seu pare.
Els relats també comparteixen un temps, la Polònia dels canvis, del sindicat Solidaritat. Un temps caracteritzat per les detencions, l’estat d’excepció, els tancs i soldats als carrers de les ciutats; els llibres prohibits i les lectures clandestines dels autors dissidents. En definitiva uns temps convulsos i gens fàcils per la població. De fet no és la primera vegada que Batet parla de llibres prohibits ni d’estats autoritaris, ja ho vàrem veure a ‘Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres’, tot i que en aquella novel·la mai va dir en quin país situava els fets, al contrari que aquí.
L’estil de l’autora és intimista, amb una prosa suau que llisca com la seda i en la que l’oralitat té un paper fonamental.
Fent ús dels tres narradors: en primera, segona i tercera persona, l’autora ens porta petites històries protagonitzades per gent normal, gent del carrer; a través d’aquests personatges ens mostra les tradicions en dades assenyalades, la cultura, la gastronomia i les tradicions del país. Ens apropa al context històric del qual abans us feia esment i ens cita aquells autors prohibits i els autoritzats.
Hi ha dues històries que m’han robat el cor, la primera ha estat ‘Tenir cor’ la història d’un pianista que vol demostrar que té sentiments i cor igual que tothom i la segona, per ordre d’aparició en el recull, ‘Parc Lazienki’ que ens parla de tres germans. Tots els contes són meravellosos, tots tenen aquella manera de narrar de la Mònica que arriba al cor del lector, aquella calidesa de la seva prosa. Tots ells valen la pena ser llegits.
És un recull curt, que es llegeix en un sospir, però amb històries que, després de la seva lectura, t’acompanyen durant dies.
