Hauríem de demanar un certificat de català a Messi?

Ja sé que el títol és molt llaminer. Pot ser un títol populista o demagog. Tant me fa, perquè els que hem arribat a la quarta edat ja hem fet tota la carrera i ara ja només ens queda fer d’observadors de la realitat. M’ha semblat tocar aquest tema arran de l’obligació que tenia el jugador Luís Suárez de passar un examen d’italià si volia jugar amb la Juventus de Torí. Malgrat que està casat amb una dona catalana i, per tant, per matrimoni és un jugador comunitari, Itàlia volia fer-li un examen de llengua per tenir tots els drets dels italians i així no havia d’ocupar una plaça de jugador extracomunitari. Després s’ha dit que la prova havia estat adulterada, però això ja són figues d’un altre paner.

De tot això arribo a dues conclusions: la importància que té tenir un Estat per defensar la llengua pròpia i que no he llegit enlloc que cap dirigent italià digués que Suárez només havia de jugar a futbol sense cap més requisit. Si aquí exigíssim, per exemple, un examen de català a Messi segur que no seria pas ben vist per la majoria de seguidors barcelonistes.

El cas és, segons em diuen alguns, que Messi per força ha estat escolaritzat d’alguna manera en català, atès que va arribar aquí de jovenet. Però ja sabem que no en parla ni un borrall. Una situació que es reprodueix en molts nois i noies que acaben la secundària en instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sempre es fan grans elogis a la immersió lingüística. Sense ella segurament estaríem pitjor en l’ús social del català. Però sovint ensopego amb molt jovent que no en diu ni piu un cop acabat els estudis. No sóc mestre, per fortuna d’ells, però no entenc que aquí s’ensenyi català de la mateixa manera que el castellà a la resta de l’Estat o l’anglès a Anglaterra.

La nostra llengua com el nostre país viu en una anormalitat total i, per tant, sembla absurd que l’ensenyament no se n’escapi per molt bona voluntat que hi posi el personal. Penso que ara caldria potenciar sobretot els exàmens orals que haurien d’anar acompanyats d’altres activitats com llegir textos en veu alta, representar obres de teatre, llegir poesia, cantar cançons, explicar acudits, etc. S’ha de prioritzar sobretot la part oral de la llengua, que és on hi ha més problemes. Cal adaptar la llengua dels alumnes a la vida i no solament saber-la per passar uns exàmens.

Per als qui encara dubten de la situació greu que viu la nostra llengua els recordaré que al segle XV només la família dels Trastámara parlava en castellà a Catalunya. Durant l’época napoleònica a principis del 1800 només l’1% del catalans parlava en castellà. Al segle passat, ara fa justament cent anys, el percentatge arribava ja al 10%. Les xifres de castellanoparlants han anat augmentant de forma considerable sobretot amb l’allau de noves immigracions. Sense estructures d’Estat és gairebé impossible la normalització, perquè els nouvinguts veuen que el català els serveix de poca cosa i no tenen cap obligació d’aprendre’l.

Amb l’arribada de la transició democràtica gairebé hi havia un 50% de catalans i un 50% de castellans. Actualment, segons la darrera estadística, el percentatge de catalanoparlants ha baixat a un 34%, el més baix de tota la història. Ja som estrangers i residuals a casa nostra! La UNESCO assenyala que una llengua camina cap a la mort quan la parlen menys del 30% dels habitants del seu territori. Això pel que fa al Principat, perquè si parlem dels altres territoris de llengua catalana la situació és dramàtica. Se’ns acaben els torrons! Hem d’agafar la paella pel mànec si no volem que la situació sigui irreversible.

Ja veieu, doncs, que sobre un possible examen de llengua es poden descabdellar moltes coses. La situaxió és la que és i faríem un mal servei ignorar-la. Bé podríem adaptar un refrany català dient que “qui a la taula d’en Bernat no té un Estat no hi és convidat”.

Ramon Serra, editor de RADIOCATALUNYA.CAT