La postguerra a Taradell (5): El futbol, el nostre esport rei

Per als taradellencs dels anys 50 el Camp Nou no era el camp del Barça com tothom es pensa sinó la Roureda, el camp que vam estrenar l’any 1954, és a dir, tres anys abans de la inauguració del camp blaugrana. Aquest camp que havia de ser el llançament definitiu del futbol local va ser, coses de la vida, la seva tomba durant molts anys, massa anys fins al ressorgiment vuit anys després. Però anem a pams.

El fútbol sempre ha estat l’esport més practicat a la vila des ja abans de la guerra. Però la pedra angular va arribar l’any 1947 amb la creació de la “Unión Deportiva Taradell”, que així es deia oficialment. Podeu aconseguir-ne més detalls a la pàgina web del club “udtaradell.cat” i també al llibre excel·lent de Lluís Rovira sobre la història del nostre club. Naturalment es tracta sempre de l’esport masculí, perquè aleshores era impensable la pràctica freqüent de l’esport entre les noies i més si es tractava de futbol. No m’imagino pas què hauria passat si alguna noia hagués intentat jugar al futbol com es fa ara. Menys bonica, li haurien dit de tot. Les noies havien de limitar-se a alguns jocs al pati del col·legi de les monges. I fins i tot anar en bicicleta feia arrufar el nas a alguns pares.

Altres esports eren practicats de forma minoritària com el frontó, jugar a “sacu”, a la paret exterior del cinema Centre. Anys més tard hi hagué algun intent de jugar a l’handbol. Segur que en Magí Reig podria dir-hi la seva. Però els equips del Vallès menjaven a part. Pel que fa a esports individuals podem destacar el ciclista Badia, un corredor de notable qualitat que vàrem seguir durant algunes temporades. D’altra banda, alguns bojos de la lluita lliure com en Ramon Reig havien d’esperar els combats  de la Festa Major, tot i que moltes vegades feien olor a tongo. O també uns pocs practicaven l’atletisme a l’estadi de Vic.

El primer equip i tot el futbol del poble jugava al camp parroquial de la Rectoria. Un camp de terra, en ocasions amb rocs, amb un gran desnivell i sense tanques. Per això quan la pilota anava a fora pel cantó del Tint la feina era trobar-la entre les bardisses. Per postres, una línia elèctrica passava gairebé per sobre d’una porteria. La intervenció de les autoritats no va aconseguir mai el seu trasllat. No cal ni dir que el camp no era reglamentari, però les ganes de jugar-hi ho tapaven tot. I tampoc s’exigien grans requisits al primer equip quan participava en campionats comarcals  d’aficionats. I amb bastant d’èxit, per cert.

Quan jugava el primer equip es posava una tanca davant del cafè del Centre on hi havia la taquilla. Recordo que els espectadors d’excepció eren els capellans ensotanats que s’aplegaven  a la terrassa de la Rectoria i així tenien una vista panoràmica impagable. Els infants podíem entrar-hi de franc amb el val que ens donava la parròquia si havíem assistit al catecisme, a “doctrina” com en dèiem. Els partits es jugaven els diumenges a les quatre de la tarda. Els dissabtes eren dies laborables i, per tant, era impensable que s’organitzés algun partit de competició oficial.

Les copes que havia guanyat el club es guardaven a un armari amb vidrieres al café del Centre. Generalment en el partit de la Festa Major n’hi havia alguna en joc. En aquell temps d’estretors una copa guanyada podria tornar a ser disputada l’any vinent. Només se li canviava la data de l’any i de forma gairebé sempre matussera. Per cert, gairebé sempre perdíem aquests partits perquè els nostres jugadors anaven de la taula de dinar al camp amb l’estómac ple com s’esqueia per aquelles dates. El pollastre n’era el plat fort. Menjar pollastre era gairebé un luxe i només es feia en dates assenyalades com aquesta. Això, sí, els pollastres no eren de granja i en podies escurar fins i tot els ossos. Per tot plegat, l’equip foraster encara que fos inferior arribava al camp més fresc i guanyava el partit i la copa en disputa.

Tot amb tot, el futbol era l’esport rei a Taradell més enllà del primer equip. La canalla hi jugava a tort i a dret a tot arreu, especialment al pati de les Escoles Nacionals i, sobretot, davant l’Església on havia el momunent als “Caídos” entre el Reig i l’hort de Can Quel. Qualsevol hora era bona per donar puntades de peu a la pilota. És més, eren nombrosos els campionats de futbol entre empreses. Els partits sobretot es jugaven cap al tard quan s’acabava de treballar al camp parroquial. No en teníem cap més.

Com a diversions complementàries teníem el futbolí a Maricel, en Jaume Molist n’era el rei, i el tennis de taula al Casinet, sota la Rectoria. També jugar a bales al carrer era prou atractiu, així com anar a la bassa del Molist, on els nois vàrem aprendre a nedar. Un premi extraordinari era anar a Barcelona a veure un partit del Barça. Els qui tenien la fortuna d’haver-hi anat ens deixaven embadalits en tornar amb els comentaris sobre el joc de l’equip i l’ambient que s’hi vivia. Els qui no teníem aquest privilegi, la majoria, ens havíem de contentar de seguir l’equip a través de la ràdio o dels diaris en un període encara sense televisió.

Sigui com sigui, el futbol era l’esport rei al nostre poble tant a l’hora de jugar-hi com de fer un seguiment de la lliga o de les competicions internacionals. I quan va arribar la televisió gairebé als 60, una gran gentada s’aplegava als bars per veure sobretot el Barça. La majoria anava a favor del Barça i en alguna ocasió hi hagué petits incidents amb uns pocs seguidors del Madrid.

Estàvem molt engrescats amb el futbol. Per tot plegat, quan ens vam assabentar del projecte del Camp Municipal de la Roureda el jovent vàrem posar-nos a treballar-hi i amb aixades i rampins es va netejar part dels laterals del que seria la gran casa del futbol, un somni de molts anys. Poc després aquell camp de patates i de rostolls la tractorada va fer que, per fi, tinguéssim un camp com cal.

Com que veig que m’he enrotllat massa deixaré per al pròxim article què va representar la Roureda i perquè anys després el futbol se’n va anar en orris. Com si fos una novel·la d’intriga, la solució la veurem en el pròxim capítol.