Deia en el meu darrer article que la pràctica de l’esport era només per al món masculí, perquè semblava que les noies no podien fer-ne cap mena, llevat d’algun joc al col·legi de les monges.
Després que tothom hagués jugat alguna o moltes vegades a l’atrotinat camp parroquial, per fi vàrem veure el cel quan l’Ajuntament va decidir construir el camp de la Roureda. Per a nosaltres allò era festa major. Aquest camp nou inaugurat l’abril del 1954 no té res a veure naturalment amb les bones instal·lacions de què està dotat ara. Com aquell qui estrena una casa amb només les quatre parets, la nostra il·lusió quedava del tot satisfeta amb un terreny si més no reglamentari i més confortable i gran que el del Centre.
Aquesta eufòria va coincidir aviat amb l’ascens del primer equip a Segona Regional, que ara seria equivalent a la Segona Catalana. Aquesta categoria de seguida ens va anar ampla. Cal tenir present que ens vàrem enfrontar a equips de ciutats com Sant Cugat, Súria, Fígols, Castellar del Vallés i Sabadell, que hi tenia tres equips, entre d’altres. Es tractava de poblacions molt més grans que les nostra i, per tant, amb més recursos. A més a més, l’equip no podia entrenar-se entre setmana, atès que no hi havia il·luminació encara a la Roureda. També a llavors només podien jugar onze jugadors en tot el partit sense possibilitats de canvis. Això vol dir que sortien al camp sense haver-se preparat res, tal com raja.
Les panaderes van arribar ben aviat. Perdre a fora de cinc o sis gols i fins i tot una vegada de set era d’allò més normal. I a casa només vàrem esgarrapar un punt contra el Súria. Però els pobres sempre tenen alguna possibilitat d’alegria, encara que sigui una petita escletxa. I aquesta es va produir amb una victòria al camp de l’Espanya de Sabadell per 5 a 2. Va ser l’únic triomf en tot el campionat.
Tan bon punt es va saber el resultat, una gran gentada es va agombolar davant de Can Prat per rebre els nostres jugadors que foren aclamats com a herois en arribar. Ni que haguèssim guanyat la Copa d’Europa!
Varen ser unes hores de gran joia. Mai no oblidaré aquell espectacle de tot un “poble alegre, unit i confiat” com diria el poeta Estellés. Feia goig participar d’aquella bogeria col·lectiva que ens reafirmava la nostra personalitat taradellenca. Paga la pena viure aquests espais de deliri col·lectiu tan bons per a la salut mental del poble. Us ho ben juro.
Ben aviat, però, va tornar a imposar-se la realitat i ens arribaren les derrotes, una al darrera de l’altra. Un grup de gent va intentar animar els jugadors i dedicar-los algun disc a través de Ràdio Taradell. A Can Vilaró la senyora Ramona i en “Nandu” prenien nota de les peticions. Però la música tampoc no ens va donar cap marxa més. Els vents ens eren adversos. No en sabíem més i tampoc hi podíem fer gran cosa. Massa adversitats.
El Taradell va baixar ràpidament a la categoria comarcal. Aleshores el primer equip va viure una depressió total que va arrossegar la directiva. I oficialment l’entitat es va dissoldre una mica després, concretament el 1957.
Quines causes varen ocasionar aquesta depressió? Per a mi n’eren dues. La primera és que, segons diuen els sociòlegs, els afeccionats prefereixen que els seus equips siguin dels primers de la classificació encara que sigui en una categoria inferior que no pas anar a la cua en categories superiors. I la segona, que avui seria ridícula: la gent trobava que anar a la Roureda era massa lluny. Recordem que no hi havia gairebé cotxes particulars i anar-hi a peu semblava una excursió massa llarga, sobretot si el menú futbolístic era de poca qualitat. Cal fer esment que la vida social de la població es feia sobretot a la Plaça, als verals de la parròquia i al passeig de Domingo Sert. Anar més enllà feia la sensació d’anar als afores del poble, anar a pagès.
El cert és que l’entitat se’n va anar en orris, tot i que el futbol de categories inferiors que va continuar rutllant a les ordres de Joan Roma, un dels homes que ha fet més pel nostre futbol i l’únic jugador que ha jugat a Primera Divisió, juntament amb en Joan Casassas. Alguns jugadors es van escampar principalment pels equips de la comarca.
Per fortuna, el Taradell va tornar a reorganitzar-se se l’any 1965 amb tots els ets i uts. Els avatars esportius ens han dut a diverses categories, però el més important és la continuïtat. Sortosament res a veure amb èpoques anteriors. A més, ara amb el futbol sala i el futbol femení l’entitat encara té un caràcter més integrador de tot el poble, perquè tothom s’hi pot sentir bé.
Hi ha un munt de persones que han fet molt pel Taradell. De tot una plegat em recordo de Salvador Casany, Carles Pagés, Lluís Casassas, Joan Bigas, Josep Esquís, Lluís Rovira, Genís Autonell… Són els que ara em vénen a la memòria, i que de ben segur n’hi ha molts més. Seria bo que que els recordéssim amb alguna placa o monolit al camp de futbol. Qualsevol cosa que perpetuï la seva memòria per a les generacions posteriors.
Ells varen posar els fonaments del nostre club en unes circumstàncies gairebé sempre adverses. No ho oblidem. Ja se sap que qui perd la memòria perd la identitat.
Per fortuna ara Taradell és un poble poliesportiu. L’hoquei patins fa que sortim als mitjans de comunicació importants. La temporada passada després de la victòria històrica contra el Liceu em vaig empassar totes les cròniques dels diaris gallecs. M’atreviria a dir que el nom de Taradell va sortir més en un dia als mitjans de comunicació que en una década. Per tant, l’hoquei és una bona ajuda perquè el nom de la vila aparegui a la palestra, reforçant així la marca Taradell. Ara bé, hem de ser més actius i saber-nos vendre. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
