La postguerra a Taradell (7): La dona, víctima de l’asfíxia religiosa i del masclisme ancestral

El final de la guerra (in)civil va representar el principi de l’asfíxia religiosa que consolidava també el tradicional masclisme. Les dones podien ser l’esca del pecat i, per tant, calia tenir-les ben vigilades.

Les dones embarassades, vés per on, ho havien de dissimular com si portar un fill al món fos alguna cosa perversa. Normalment es vestien amb més roba del compte per amagar “el paquet”. I un cop havien parit calia passar una quarantena abans de poder entrar a l’Església. Estaven obligades a sotmetre’s a un ritus a les portes del temple per tal de purificar-se del pecat original pel naixement del fill.

D’altra banda, la mort d’algun familiar pròxim representava que havien de vestir de negre durant dos anys. Naturalment algunes s’abillaven sempre així perquè era normal que al llarg de dos anys hi hagués algun difunt més a la família. Els homes ho tenien més fàcil perquè només havien de portar un botó negre al trau de l’americana o una cinta negra al braç.

Les condicions de vida també eren molt adverses per al gènere femení. Algunes treballaven a les fàbriques i rebien uns salaris inferiors al dels homes. Recordo, per exemple, que el meu pare cobrava 220 pessetes setmanals i la meva mare només cent .A part de treballar a fora havien de fer pràcticament totes les feines de la llar. Els homes no acostumaven pas tampoc a cuidar-se de la mainada, d’anar a comprar o de fer treballs domèstics .No hauria estat ben vist.

En aquell temps de tantes incomoditats, preparar el dinar podia costar gairebé tot un matí. Es cuinava amb carbonet i es brandava contínuament un ventall per tal que no s’apagués el foc. No cal dir que el fum del carbonet ennegria bona part de la casa. A pagès es cuinava en una parola gran a la llar de foc, a terra. A l’estiu t’ofegaves de calor i a l’hivern en principi estaves calent, però quan te n’allunyaves feia un fred que pelava. Algunes cases tenien el que se’n deia una cuina econòmica. Després es va poder cuinar amb petroli, que va representar un gran alleujament.

A l’hivern, doncs, feia un fred que pelava. Algunes cases tenien un braser o una estufeta que tirava amb clofolles. Els brasers eren perillosos i et podien intoxicar. Per sort, els llits podien ser una mica més confortables amb una pedra ben calenta que es posava als peus. Recordo que els homes ens posaven una gavardina per Tots Sants i ens la trèiem per Sant Josep. Cal dir que en aquell temps les temperatures eran més baixes que ara i sovintejaven les nevades. Ningú no sabia ni podia imaginar què era això del canvi climàtic. Segons els meteoròlegs, la temperatura al nostre país ha pujat tres graus des de fa cent anys.

Rentar la roba era també un tasca prou complicada. Algunes cases tenien safareig, però moltes dones havien de fer-ho a la Font Gran. Cert que també era un lloc de socialització, de fer safareig de les coses del poble, però sobretot a l’hivern era molt incòmode per les baixes temperatures. No s’havien inventat encara les rentadores. Com tampoc era coneguda la fregadora, la baieta de pal. Es netejava el pis o casa agenollats i amb uns draps. Després s’hi posava papers, generalment del diari La Vanguardia, per tal de no trepitjar el sòl. El diari La Vanguardia també servia per embolicar sabates.

Tampoc les dones eren propietàries de pràcticament res. No podien comprar ni vendre res legalment sense el permís del marit. Aquesta era una del coses que més estranyava, per exemple, al jugador del Barça Cruyff que ho trobava sorprenent. Ell que venia d’Holanda, un país amb bastant més igualtat social.

No cal ni dir que havien de fer molta bondat sexual per això no podien anar gaire destapadetes. Qualsevol “descuit” es pagava amb un gran rebuig social. Fer Pasqua abans de Rams era com si fos un crim. I tothom s’havia de casar per l’Església. No hi havia cap més alternativa. El divorci era cosa de pel·lícules americanes, que, d’altra banda, eren fortament censurades per l’autoritat eclesiàstica. Les valentes que es van separar per maltractes o infidelitats dels marits, aquestes infidelitats mai sancionades, ho van passar molt malament. Avui dia totes aquestes coses ens semblen de ciència ficció, d’un temps passat. Les noves generacions han fet una autèntica revolució sexual. Per tant, crec que és bo donar testimoni d’un llarg període d’asfíxia religiosa i d’un masclisme ancestral. En el pròxim capítol parlaré del paper de la parròquia que va tenir un lloc cabdal en la vida de la gent.