Amb l’article sobre Joan Segarra pensava posar fi al serial sobre les meves vivències del Taradell de la postguerra. Però avui llegint que aquest any els Reis no visitaran directament Barcelona i altres indrets i que ho faran telemàticament, he pensat que valia la pena recordar com vivíem a Taradell les festes nadalenques durant aquesta època. Penso que l’essència de les tradicions es manté avui en dia, però és clar que han canviat algunes coses. Una de les més curioses és que les cançons nadalenques cada cop es canten menys ni gairebé se senten a la ràdio. I això que els nostre costumari és molt ric. Seria una llàstima perdre aquest gran tresor acumulat al llarg dels anys.
Per als infants les festes començaven fent cagar el Tió, la Nit de Nadal generalment després de sopar. A molts indrets de Catalunya el Tió era una soca. Aquí, si més no el que jo conec, era una caixa de fusta que calia alimentar dies abans per tal que cagués fort. Gairebé sempre eren llaminadures o queviures. El ritual ja és prou conegut. I a mitjanit era costum anar a la missa del Gall. I després hi havia una bona xocolatada amb coca, torrons i neules. Molts anys estàvem emblanquinats per la neu. En tot cas feia un fred que pelava amb fortes glaçades. Els de la Penya Botifarra ho aprofitaven per fer de les seves als carrers i cases, algunes entremaliadures per dir-ho amb un terme simpàtic.
La nostra tradició de la Nit de Nadal és molt diferent de la de l’Espanya castellana, que és el plat fort de les festes ,la “Nochebuena” mentre que per a nosaltres és el dia de Nadal, especialment el dinar.
El matí del Nadal era per als dormilegues. Abans del dinar hi havia costum d’anar a les cases de familiars i amics per desitjar-los unes bones festes. Els ingredients del dinar són si fa no fa els mateixos d’ara: sopa de galets, carn d’olla i pollastre amb els postres tradicionals de neules, torrons i altres llepolies. Un aspecte un xic diferenciador és que abans el xampany –per fortuna ja podem desterrar lingüísticament la paraula cava– es bevia amb el tall i no durant les postres com es fa ara. Aquest costum s’ha estès ara tots els dinars. A mi m’agrada més regant el tall perquè t’ajuda a fer la digestió.
Naturalment hi ha moltes maneres de cuinar el pollastre, si bé el més important era l’oportunitat de menjar-ne. Avui dia tots n’anem embafats. Però a llavors el pollastre era un menjar molt poc a l’abast dels pobres i només ens el cruspíem per Nadal i en festes significatives com la Festa Major. Això sí: era un pollastre ben peixat, molt bo fins al punt que n’escuràvem els ossos. Trèiem el ventre de pena. Res a veure amb els pollastres de granja d’ara.
Havent dinat, molta gent anava a veure Els Pastorets al Centre amb en Garrofa i en Pallanga com a personatges centrals de l’obra. Mossèn Vilacís tenia la mà trencada amb això d’escriure aquestes peces. Aquestes representacions duraven totes les festes. Altra gent es passejava amunt i avall pel passeig Domènec Sert per pair un mica el dinar i aprofitar la companyia d’una bona il·luminació.
El dia de Sant Esteve era també el dia dels canelons. Aquesta festa és típica dels Països Catalans i té l’origen en els temps carolingis. Com diu el refrany: “per Nadal cadascú al seu corral i per Sant Esteva cadascú a casa seva”. Mil anys enrere no hi havia les comunicacions d’ara. Les famílies es reunien per Nadal i l’endemà era festiu per tal de tenir temps de tornar a casa si venien de lluny. A la majoria de comunitats de l’Estat és un dia laborable. Fins i tot el règim franquista va respectar aquesta tradició molt catalana.
La nit de Cap d’Any era també molt semblant a la d’ara amb l’empassada dels dotze raïms. En els primers anys de la televisió aquesta connectava amb la Puerta del Sol per les dotze campanades. Això produïa alguna urticària entre gent que buscava unes altres alternatives. Començar l’any programats des de Madrid podia ser un mal averany, oi?
L’arribada del Reis el dia 5 de gener era quan es feia fosc. Les sirenes de les fàbriques ens alertaven de la seva vinguda pel cantó de Vic. Els Reis venien amb cavalls amb moltes capses plenes de regals, ben acompanyats pel so d’Els Lluïsos. La cavalcada travessava de cap a cap tot el poble. Després Ses Majestats feien un petit descans a les escoles nacionals abans d’entornar-se’n cap a l’Orient. El nostre fet més destacat i que encara és manté és que els rebíem amb les atxes de barballó. Els Reis es trobaven còmodes enmig de tanta olor, fum i llum. Els fanalets només eren per a la ciutat. Era tot un ofici fer una atxa com cal i de vegades no hi havia prou barballó a la població i calia cercar-ne fora.
A diferència també de les ciutats quan arribàvem a casa ja teníem els regals i no calia esperar l’endemà com passa a Barcelona. Una nina maca per a les nenes i una pilota de futbol per als nens era el més desitjat. Recordo que un any em van passar unes sabates però els Reis encara no sabien de quin peu calçava i no m’anaven bé. Les vàrem canviar a Can Tenu. Aleshores vaig preguntar: com és que els Reis no havien portat les sabates des de l’Orient?, com és que no encertaren el meu número de peu?, com podien saber els meus pares que eren de Can Tenu? Un cop resolt el misteri ja vaig passar a ser “savi”. Aquest era el qualificatiu que rebíem els nens quan perdíem la innocència. I és que voler saber massa de vegades és perillós.
Les festes nadalenques s’acabaven com ara per Sant Sebastià. Els taradellencs tenim el privilegi de gaudir d’una festa més per acabar el cicle nadalenc i de pair els torrons. Penso que la festa d’ara és gairebé com abans: xocolatada per als infants, sardanes, ballets, jocs de cucanya i el tradicional Ball del Ciri. Cal recordar que Sant Sebastià és el copatró del poble des de segles enrere perquè és el sant que ens alliberava de la pesta. N’hi ha hagut moltes en els segles anteriors. I Taradell en va patir moltes. Aquest recordatori ens ve ara com anell al dit. Ja el 1829 es cantava a la parròquia els goigs al sant. Amb l’ortografia d’abans deia: “Martir sant molt singular/Suplicam vostra assitència/Vulleunos a tots guardar/De fam, guerra i pestilencia”. Això és el que ens convé també sobretot ara, oi?
