Diumenge eleccions: Catalunya o Espanya, llibertat o esclavitud colonial

“Ara digueu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble. Ara digueu, ara digueu, ara digueu” – (Salvador Espriu)

Ja tenim a tocar unes noves eleccions a Catalunya. Pràcticament sortim a una elecció per any. Déu n’hi do! Unes eleccions dites autonòmiques sota la bota espanyola ara sense canons, però ben protegida per les seves togues que malda com sempre per esclafar-nos. Però tots sabem que són molt més que unes eleccions autonòmiques. Un cop més hi ha en joc dues idees antagòniques: Espanya o Catalunya, llibertat o submissió colonial. Aquesta és la qüestió.

Tots sabem la situació i no cal ser reiteratius. Simplement cal apel·lar a la consciència de la gent, al sentiment patriòtic que batega en els nostres cors i que els nostres enemics pretenen anul·lar amb tota mena d’insults dient que el nostre nacionalisme ja és passat de moda. Naturalment el nostre perquè el seu es veu que no ho és pas. És ben bé allò que cap geperut es veu el seu gep.

És cert que el procés d’alliberament nacional no està en el millor moment. Són moltes garrotades i moltes divergències, sobretot perquè els nostres líders naturals són a la presó o a l’exili. D’altra banda, és lògic que hi hagi diferents alternatives per arribar a la independència. I també, diguem-ho clar, per la misèria humana que floreix quan les coses van maldades o quan hi ha en joc alguna mena de poder, encara que siguin engrunes autonòmiques com aquest és el cas.

Deia Napoleó que l’èxit no rau en guanyar sempre sinó en tornar-se a refer després d’una derrota. I en això els catalans hi tenim el cul pelat. Portem segles perdent de totes totes davant un enemic molt poderós, però sempre hem tingut la capacitat de tornar a posar fil a l’agulla per tornar al combat. En aquesta ocasió el combat s’ha enterbolit per la maleïda pandèmia que, a més de totes les malvestats conegudes, ens ha impedit organitzar la nostra gran força que és el carrer.

En aquestes, el carrer i les urnes són les armes més poderoses que ara mateix tenim al nostre abast. Segurament no són suficients, però sí imprescindibles. La força del carrer encara haurà d’esperar uns mesos. Caldrà controlar el territori si volem que la independència sigui efectiva o un foc d’encenalls. Com diria Pujol, ara no toca. En canvi sí que ara toca anar a votar. D’aquestes eleccions no en sortirà pas tot d’una ni per art de màgia la independència. Si l’independentisme no aconsegueix el poder, però, haurem reculat uns quants anys i els nostres enemics mouran totes les peces, que són moltes, per dir que som morts i enterrats. No seria cert, però sí un bon cop moral.

Per embardissar encara més el moviment indepe se’ns diu que ara el problema més important és gestionar la pandèmia. Ningú no ho dubta, però sense diners poca cosa es pot fer com s’ha demostrat a bastament. El Govern ha fet el ridícul amb unes subvencions de pa sucat amb oli. Sense independència, sense poder controlar els nostres diners cada cop estarem pitjor. Per tant, no és incompatible lluitar contra la pandèmia i al mateix temps per la independència, sempre que no perdem de vista l’objectiu final.

No hi ha cap més alternativa: Catalunya o Espanya, o llibertat o submissió colonial. Alguns catalans ens diran que no combreguen amb aquestes idees. Hi ha gent que vol prioritzar la lluita de classes o altres iniciatives, totes molt respectables. Però si no som lliures no deixen de ser somnis i els somnis somnis són. Només això.

Però qui si no es mou per interessos foscos, per ignorància o per autoodi pot anar en contra de la seva terra? La terra retruny davant d’aquestes envestides. No volem ser més esclaus. No hi cap mena d’idea social, política o cultural que es pugui desenrotllar com cal si no té l’aixopluc de la independència.

Cal, doncs, anar a votar ni que sigui amb el nas tapat. Cal mirar endavant i posar les llums llargues per continuar el nostre viatge cap a Ítaca. Que ningú no ens aparti del camí en la nostra travessia que serà llarga i plena d’aventures.