Avui tornem als Estats Units per parlar amb una taradellenca que des de fa mesos hi fa estada. L’Andrea Morcillo que està treballant i estudiant a Willimantic, a l’estat de Connecticut.
L’aventura va començar quan estava estudiant el màster ‘Enseñanza del español como lengua extranjera y otras lenguas modernas’ a Sevilla durant el curs 2019-2020. Ja s’havia assabentat d’unes beques d’auxiliar de conversa del Ministerio de Educación i va decidir inscriure’s “pensant que seria molt difícil”, assegura. Però al juny passat, en ple confinament, es van posar en contacte amb ella des de l’Assessoria d’Educació de Nova York per oferir-li una plaça diferent a la d’auxiliar que consistia en treballar com a professora d’espanyol a la Universitat de Connecticut (UConn) i, al mateix temps, cursar un màster a la mateixa universitat. El temps era de dos anys.
Tot es va concretar aquell juny i va començar els preparatius en plena pandèmia i amb l’Ambaixada d’Estats Units tancada. “Finalment, l’Ambaixada va obrir, vaig aconseguir una cita urgent per fer-me el visat, vaig anar a Madrid i en menys d’una setmana, concretament el 22 d’agost, estava a l’aeroport del Prat esperant per embarcar-me en aquesta nova aventura”, explica l’Andrea.
Actualment, viu a Willimantic, un poble de l’estat de Connecticut de 17.000 habitants, a prop del Campus de Storrs. “Aquí hi viuen tant bona part dels estudiants graduats de la UConn com molts dels professors dels diferents departaments de la Univeristat. I així és com hem construït la Willifam(ily)”, explica.
Recorda que quan va arribar es va haver de fer un test de saliva després de la quarantena obligatòria de dues setmanes. Era un test enviat per la pròpia universitat: “Me’l vaig fer sene sortir de casa, connectada per videotrucada amb un infermer que em va anar indicant els passos i mentre jo intentava omplir el recipient amb la mostra, allà estava ell mirant-me tot bevent un refresc com si estigués davant el televisor mirant una pel·lícula” i afegeix que “la situació em va incomodar una mica, però ell estava tan tranquil”.
Amb tota aquesta informació, avui coneixerem una taradellenca als Estats Units:
– Com es veu Taradell des de Connecticut (Estats Units)?
Llunyà, càlid i familiar.
– Què és el que enyores o trobes a faltar més de Taradell?
La família, els gossos i els amics. Però també enyoro les caminades amb els pares i els gossos els diumenges al matí al bosc, al castell, a la Serra, cap al Molí dels Sors… Als taradellencs ens és fàcil escapar-nos a la natura i desconnectar i moltes vegades no ho aprofitem.
– El millor lloc de Taradell per tu? I per què?
En tinc dos: una roca que hi ha al bosc de les Pinediques i les roques de darrera les cases del Monument al Gos Caçador (o els balcons com les coneixem el meu pare i jo). Quan passejo per allà, m’assec durant una estona per contemplar les vistes i les postes de sol. És increïble la tranquil·litat que envolta aquests llocs. Sempre que torno a Taradell, és una parada obligatòria abans de marxar de nou.
– Quina anècdota, tradició o festa et ve al cap de Taradell?
Diria que em quedo amb la cavalcada de Reis. Els fanalets, les atxes de barballó, la il·lusió tant de petits com de grans… Aquest any se m’ha fet estrany no olorar el barballó ni sentir la sirena de Can Costa anunciant que ja arriben els Reis.
– Un record de petita?
Sortir del col·legi i anar a casa els avis a menjar amb ells. I, sobretot, com el meu avi sempre em deixava canviar de canal de la televisió per posar el que més m’agradava.
– Què li diries a un estranger si et demana per Taradell?
Que és un poble tranquil, acollidor i molt ben situat, tenim ben a prop la platja i la muntanya.
– Què exportaries dels Estats Units a Taradell?
El seu “Hi, how are you today?” i el “Have a nice day” cada cop que vas a comprar, a un restaurant, a una botiga… Recordo que al principi em va sorprendre la seva amabilitat perquè no és una rebuda o un comiat que nosaltres fem sovint. És cert que al poble ho fem més, però segurament és perquè vulguis o no ens coneixem, però ni a Vic ni a Barcelona m’han rebut així mai. A més, ja no només és l’amabilitat del treballador, sinó també és la del client agraïnt l’ajuda rebuda amb un “I really appreciate your help, thank you so much!“.
– Quant val un cafè als Estats Units?
Doncs depèn, però normalment un cafè amb llet no baixa dels 4 dòlars i després la propina que vulguis deixar, que normalment sol ser aproximadament del 20%.
– Una tradició o fet que et va sorprendre dels Estats Units?
A part de l’amabilitat dels treballadors, em va sorprendre com celebren les seves festes, van més enllà dels límits. És cert que a les pel·lícules ho reflecteixen, però fins i tot aquestes es queden curtes! Recordo que encara no havíem entrat a la tardor i les cases ja s’estaven decorant per Halloween, o com un dia després d’aquesta festa, ja estaven canviant la decoració per la de Thanksgiving i el mateix per Nadal i després Sant Valentí. Crec que no hi ha hagut ni un sol dia en què la casa dels veïns no estigués decorada, i cal dir que ells són bastant modestos pel que es veu, perquè un veí d’uns carrers més enllà tenia tot el jardí ple de llums, Santa Claus, ninots de neu… gairebé no es veia la casa de tanta decoració!
– A quin lloc de Willimantic portaries un visitant?
Sens dubte als boscos, sobretot a la tardor. És molt bonic quan tot es vesteix amb els colors de la tardor.
– Tornaràs a Taradell?
La veritat és que espero tornar aquest estiu! Aquí hi estic molt bé, però necessito estar una mica per casa. Després tornaré cap a aquí perquè encara em quedarà un any i llavors a fer la maleta cap a un altre destí!
– Si haguessis de definir amb una paraula Taradell…
Familiar.
