Títol: Dones sense nom
Autor: Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969)
Editorial: Alrevés editorial
Any: 2020
Pàgines: 250
Llengua: català
Preu: 18 €
Sinopsi: En un ras de l’extraradi de València apareix el cadàver d’una jove sense identificar amb les falanges dels dits de les mans tallades i evidents senyals de violació.
Quan la inspectora Araceli Lavila inicia la investigació, descobreix que sota aquella mort s’amaga una dona que sembla tenir mil noms, una mare a qui van robar la filla en el moment de néixer i una jove prostituta que busca sobreviure. Per descobrir els responsables del crim, la inspectora haurà de reconstruir el passat d’una víctima que sembla impossible d’identificar.
Crítica literària (Núria Martínez): Després d’haver-nos apropat, amb ‘Ossos soterrats’, a un dels fets més vergonyosos de la nostra història recent: els morts que encara es troben soterrats a les cunetes del llarg i ample de la geografia espanyola, Vilaplana ens apropa ara a un altre dels episodis més sòrdids i vergonyosos que s’han donat en aquest país: els nens robats.
Cada cop que m’apropo a les seves novel·les negres sé que em sacsejaran de valent, que em remouran la consciència i que faran que em plategi infinitat de preguntes, moltes de les quals desconec la resposta i dubto arribar a saber-la mai.
Partim amb tres trames paral·leles i aparentment inconnexes: per un cantó el llibre comença amb una jove que està donant a llum en una institució religiosa. Li diuen que la seva filla ha nascut morta. Aquest inici, segon capítol, ja ens posa en antecedents de quin serà el tema de fons de la novel·la de Vilaplana. Tots hem sentit a parlar de casos com el que ell ens explica.
També tenim a Araceli, una dona que acaba de sortir d’un càncer de mama i que es reincorporà a la seva feina com a inspectora de policia. El primer cas que ha d’afrontar és el d’un cadàver d’una dona que ha aparegut amb les falanges de les dues mans tallades.
I per acabar Ignasi, un jove que pateix distròfia muscular i per a qui el seu pare, un important empresari, contracta els serveis d’una assistent sexual, la Dèlia.
L’aparició d’un segon cadàver, una monja, i la confessió de Teresa Calaf, de l’autoria del crim, és el que ens posa sobre la pista d’aquests nens robats que Araceli, tot i no ser competència seva, vol investigar.
A poc a poc les trames aniran convergent, trobant-se i unificant-se fins a coincidir totes en un mateix tema: el que amara tota la novel·la. Vilaplana ho lliga tot de manera magistral, de manera que el lector, capítol a capítol anirà veient la connexió entre els personatges de les diferents trames.
L’autor ens porta una novel·la on la majoria de personatges són dones amb unes vides i unes situacions portades al límit. Poder el personatge de Dèlia, de la que arribarem a conèixer quasi tots els episodis de la seva vida, sigui l’exemple més clar i esfereïdor d’aquestes dones sense nom (o en el seu cas amb un excés de noms per amagar el real) de les que el títol fa referència.
