El taradellenc Albert Om va presentar aquest dissabte a la tarda al Centre cultural Costa i Font el seu últim llibre ‘El dia que vaig marxar’, publicat per Univers. L’acte va ser una conversa a tres entre el periodista, la seva neboda Alba Om i l’humorista Fel Faixedas, per rememorar alguns capítols del llibre.
‘El dia que vaig marxar‘ narra el viatge que va fer Om a partir de l’1 de març de 2015 a la Provença francesa, en un moment on tenia el “el desig de fer una pausa o parèntesi a la vida, no per cap gran crisi, sinó amb la voluntat de desaparèixer i poder tornar a reprendre la vida on la tenies. I això arriba en un moment on comencem a veure que els pares han iniciat un procés de decadència, i ja saps quin serà el final. I tens la sensació que o ho fas ara, o no ho faràs”.
A l’inici l’editora d’Univers, Esther Pujol, va explicar que és un llibre “lluminós amb molta tendresa i és un homenatge a la família i als pares”. Mentre que la seva neboda, Alba Om, va dir que “descobrim un Albert que els de la família no havíem vist. És un regal per la família Om”. Fel Faixedas, amb humor, va concloure que “fins abans del llibre el tenia considerat d’una manera i després d’una altra”.
Al llarg de la conversa, els tres van repassar diferents moments del llibre. Albert Om va explicar que el seu viatge a França buscant “la petita llibertat” connecta amb els viatges dels pares i amb la llibertat dels catalans que als anys 70 anaven al país francès buscant una altra tipus de llibertat.
També va explicar que a la Provença estudiava tres hores al dia francès i que es fixava en les petites històries de la gent que estudiava allà amb ell. O que cada dijous a les 3 de la tarda jugava a la petanca i que visitava els cementiris dels pobles fent fotografies i apuntant-se els temps verbals dels epitafis de les làpides. “Als cementiris francesos hi ha més informació que als d’aquí on només trobem el nom, l’any que va néixer i l’any que va morir. Allà pots trobar un relleu en un marbre amb tots els cotxes que ha tingut en vida”, va explicar. I va afegir que “el motor de la vida és la curiositat. Soc periodista perquè tinc curiositat”.
Al llibre, però, constantment fa referència als seus pares: “És un llibre que molta gent s’hi sentirà reflectida”, va dir. I és que va recordar, per exemple, la relació del seu pare amb el telèfon que “sempre que sonava era sinònim de males notícies pel meu pare” o com la primera nit a França va rebre la trucada de la seva mare que va acabar explicant-li l’inici de demència del pare, ja que “mentre la mare feia macarrons, el pare se li va acostar i li va preguntar qui era ella”. Om va apuntar que “no acceptes que els pares no tinguin les mateixes prestacions que han tingut sempre”.
També va destacar que el llibre “és un homenatge a tota aquella generació” que els va deixar una vida molt millor de la que s’havien trobat. Així, per exemple, va recordar que els seus pares quan es van casar no tenien cap maleta i els la van haver de deixar per anar a agafar el tren. Anècdota que Fel Faixedas va aprofitar per fer una reflexió: “Segurament amb aquella maleta deixada van ser molt feliços i, en canvi, ara els meus fills en tenen tres i no els n’agrada cap”.
‘El dia que vaig marxar‘, tot i narrar un viatge de 2015, va ser escrit sis anys després: “Potser necessitava que acabés la decadència dels pares. També poses distància temporal i ho tens tot més ben col·locat”.
